ArquitectesAmb una xiulada suau i plena d'històries. Amb gairebé res més que l’aire que passa entre els llavis. Així va ser com Silabatriz Pons va arrencar la intervenció titulada 'Viento Hueso' en la segona jornada de conferències de la Tercera setmana d'arquitectura en el Club Pollença, enguany sota el títol '...gairebé res'.
El so va sorgir del no res i a poc a poc va anar omplint la sala de lírica i misticisme. Tal com va explicar en la introducció prèvia el catedràtic Josep Quetglas, mestre de cerimònies d’aquest encontre, xiular està ple d'incògnites, de missatges ocults.
Xiuladora de professió, Marisa (Silabatriz és el seu nom artístic) Pons xiula des que té memòria; però va ser el 2006, després del seu pas per Mugatxoan, quan començà a xiular pujada a un escenari. Llicenciada en Filologia Hispànica i en Belles Arts, ha fet del xiular el seu llenguatge propi.
Després de la xiulada inicial, i asseguda a l’escenari, d’esquenes al públic, la intèrpret va iniciar aquesta performance, que esdevingué un diàleg continu amb el públic en busca de les melodies d’infantesa, aquelles de les quals se n'obliden els orígens i que queden, per sempre, en l'imaginari col·lectiu.
Per finalitzar, interpretà una peça del seu repertori 'Viento Hueso', la història d’una trobada inusual entre dos personatges, Viento i Hueso, plena de subtilesa i matisos.
I si parlam de matisos i subtilitats en arquitectura, és indiscutible que el segon ponent de la nit n'és tot un mestre. Arquitecte de gran prestigi entre la professió, i amb un dilatat conjunt d'obres que han exercit una alta influència, Josep Llinàs és, a més, un estudiós apassionat de l'arquitectura.
Sota el títol 'Sospita de fems' Llinàs va conduir una reflexió que transità a través de la mirada, el valor del pas del temps, la importància de l’apropiació de les arquitectures per part dels habitants i de com aquesta apropiació millora l’obra projectada. Des d’aquest posicionament i amb la confessió de l’atracció personal per les coses mig acabades, viscudes, l’arquitecte va fer un al·legat de l’arquitectura posada al servei de l’existència.
Des d’aquest marc conceptual i amb la convicció que una obra d’arquitectura, quan apareix, ha d’ajudar a fer interessant el seu entorn, Llinàs, estudiós de Josep Maria Jujol, aprofita l’obra de l’arquitecte (no modernista si no radicalment modern, segons el propi Llinàs) per establir paral·lelismes i posar de manifest la importància del pas del temps en l’arquitectura. L'instantani, l'aquí i l'ara com a mecanismes de projecte. El món acabat en el qual l’arquitectura que hi arriba no pot fer més que celebrar l’existència, que aportar el suport per a la vida domèstica.
Llinàs proposa fer arquitectura amb la roba estesa, lligar l’arquitectura a la idea d’habitabilitat, de temps quotidià. El temps que passa i que, com feia Jujol en la seva obra o Català Roca en les seves fotografies, s’ha de retenir, aturar. I és des d’aquí, des del temps suspès, des d’on Llinàs explicà obres de Jujol com el teatre Metropol, la casa Mañach o la casa Bofarull.
I llavors, ara sí, el mestre va exercir com a tal i va tancar la nit mostrant com aquest posicionament ha influït en la seva obra pròpia; compartint pinzellades d’alguns dels seus projectes més recents en els quals el temps contamina i enriqueix l’obra i l’obsessió pel temps acumulat es fa palesa.
