Segons l'Alcover Moll, fer téntol és “suspendre o interrompre un joc”. També diu que es deia a Alaró entre infants, però almanco quan jo era petita, fer téntol era tendència a tots els patis d'escola i parcs infantils de l'illa. Ara, ja com a persones adultes, vull reivindicar la nostra necessitat de fer téntol de tant en tant.
El fet de viure enfora de ca nostra m'ha gairebé obligat a teixir una relació de normalitat i assiduïtat amb la virtualitat: telèfon, xarxes, correu electrònic, videoconferències, etc. És la manera que he tengut i tenc per comunicar-me i mantenir contacte amb l'altra banda del bassiot, i m'ha facilitat que el vincle amb la roqueta no minvi estrepitosament a mesura que passen els anys. La virtualitat i les xarxes, però, també són tramposes: sempre dic que agraesc haver-m'hi immergit a 20 anys i no a 14, per allò de les eines i els recursos de l'edat, però tot i així, a vegades em sorprenc de com les seves dinàmiques s'han instal·lat a la vida real. M'explic: l'altre dia de pagès llegia una entrevista d'Antoni Bassas a Marina Garcés, en què ella reflexionava sobre com gestionam els afectes avui en dia, com si es poguessin fer desaparèixer “a cop de clic”. Apel·lava a la irreversibilitat de les coses, en les nostres vides personals, però també en l'esfera política. No suportam la irreversibilitat –que vol dir que “la tecla 'desfer' o 'esborrar' ja no es pot pitjar”– i no distingim entre realitat i simulacre, el simulacre del qual parlava Baudrillard: el ritme frenètic d'informacions i les col·lisions de les múltiples interpretacions d'avui en dia fa que tendim a igualar-les en forma de simulacres i al final ens quedem amb opinions contra opinions, imatges contra imatges... Però de veritat, poca o gens. La sensació que, actualment, qualsevol fet o situació és susceptible de degradar-se i convertir-se en un espectacle o en un paquet d'experiències per consumir. I jo em deman: a la nostra vida també ho feim? Consumim relacions? Reproduïm simulacres emocionals que en teoria detestam?
Avui el “cop de clic” ens acompanya sovint quan començam i acabam relacions, com també ens acompanyen les ganes de mostrar què feim, per què i amb qui, la preocupació de quants cors s'endurà l'actualització de torn i si la gent influent es fixarà en allò que deim. També quan triam donar suport o idolatrar una persona o una altra en funció de la seva projecció pública en el nostre redol, quan decidim anar a un lloc o un altre per qui hi assistirà o quan, simplement, no som persones capaces de mirar més enllà de les pantalles de les quals ens envoltam i ens acabam perdent tot allò que en queda al marge. I aquí és on passen les coses interessants, sempre ho deim, però no ho practicam gaire. Jo la primera.
Per això avui vull reivindicar que facem téntol de tant en tant, perquè desaccelerar dinàmiques i lògiques virtuals aplicades a la vida real crec que ens pot ajudar a lidiar amb l'hostilitat, la violència i la malvada immediatesa que practicam (moltes vegades de manera inconscient). Reclam el nostre dret a fer téntol, reconèixer els errors i intentar revertir les nostres relacions perquè no es degradin i esdevenguin simples productes de consum. Posem les vides al centre, sí, fins i tot al centre de les pantalles, si voleu, però que siguin les reals, no els simulacres que construïm entre totes gairebé sense adonar-nos-en. Ser-ne conscients crec que ja és una passa gegantina.
