Llegia aquest divendres en aquest mateix diari una notícia que deia que Tinder, l’app amb què tothom cerca l’amor de la seva vida de moment, havia creat una versió premium exclusiva per a vips a la qual només s’accedia sota invitació prèvia d’un altre membre de solvència social i pecuniària demostrable. Les castes benestants sempre han estat així, no els agrada mesclar-se amb el paparró. Una actitud que s’assembla bastant al tracte que rebem de part del govern espanyol els indígenes que habitam Gimnèsies i Pitiüses. Hi ha una casta #HighClass, ells, que es mereixen estar ben comunicats i a bon preu, i després hi ha el patató illenc, nosaltres, que si volem moure’ns per l’Arxipèlag hem de viure a mercè de la fluctuació del mercat aeri. Ningú es posa en la nostra pell si no és per raspar-la i aromatitzar qualque pressupost prorrogat. La propera vegada que visiti la Península, procuraré pujar fins al Mulhacén i miraré si des d’allà les Balears tenen pinta de ‘taronja cristal·lina del paradís’, per dir-ho a la manera del #Tirant, perquè si no, no entenc l’obsessió d’alguns per esprémer-nos fins a límits insospitats. Però, clar, tampoc tenim gaire dret a queixar-nos. Tota la vida ha estat així. No tenir veu estatal fa que ningú pensi a defensar-nos quan arriba la disciplina de votar ‘tots a una’ com els mosqueters de #Dumas.
Aquesta setmana també hem celebrat el Dia de la dona i per una jornada tots hem tingut cor de fèmina i hem pouat les tertúlies de dones, hem penjat memes en llur defensa i hem citat #MariaMercèMarçal i el seu tèrbol atzur de ser tres voltes rebel per sobre de les nostres possibilitats. També ho férem l’any passat, i fa dos anys, i en fa tres, i la bona voluntat de les performances no ha pogut evitar que aquesta comunitat nostra presideixi el rànquing de major nombre de casos de violència masclista de tot l’Estat amb 93,31 víctimes cada 10.000 dones. No tornaré a citar Stalin, però l’estadística és molt freda i molt cabrona. Quan s’acaba el telenotícies, tots tornam a mossegar d’esma el nostre pa amb oli pensant que són coses que només passen a casa d’altri, sense entendre que aquella broma grollera que no hem censurat, o aquella defensa del nostre nin que ho està passant ‘puta’ perquè sa dona no el deixa veure el nin i per això no paga la pensió, o que vegem bé que ells sempre siguin tècnics de qualque cosa mentre que elles siguin auxiliars, tot i que faci una vida sencera que estiguin fent aquella feina, són els maons d’un camí que cada vegada costarà més fer tornar enrere. De fet, l’efecte Dia de la dona no ha durat ni 48 hores i aquest divendres un home ha apunyalat la seva parella embarassada a Barcelona. Però, clar, tampoc tenim gaire dret a queixar-nos. Tota la vida ha estat així i canviar-ho reclamaria polítiques valentes que podrien fer perdre vots. I per discutir del sexe dels àngels, en aquesta comunitat ja tenim un nou neologisme: la #Turismofòbia.
I quan et penses que has de tancar la contra amb tristor, arriba Mariano Rajoy per salvar-te i posar-hi una nota colorista. Si l’acudit de ‘vaig firmar un pacte en què acceptava una comissió per investigar el finançament del meu partit, però no vaig dir ni on ni com’ no hagués estat prou bo com per fer-nos esbudellar de riure, ens ha tornat a regalar un moment èpic quan un periodista de la BBC ha intentat fer-li una pregunta en anglès i Rajoy, com Pujol, ha dit que ara no tocava. Hauria estat més fàcil evitar-nos el ridícul i acceptar que no parlava la llengua de Chaucer i cercar un traductor. Però, clar, tampoc tenim gaire dret a queixar-nos. Tota la vida ha estat així i ja sabíem el que votàvem.
