No he cregut mai en l'afirmació que es treballa millor a contracorrent. Es treballa a la contra, però millor no. Per principi, fins i tot diria que per ideologia, rebuig pensar que la precarietat mou la imaginació. La mou perquè no et queda més remei, cosa trista. De la mateixa manera, no puc confiar que la manca d'estímuls sigui estimulant. Igualment, qualsevol de nosaltres –esper– nega allò tan d'altre temps que només ho sé dir en castellà: "la letra con sangre entra". Si no pensàs així, hauria pogut arribar a tenir la temptació d'assentir quan qualcú deia –fa anys que no ho sent, que no vol dir que no es digui– que contra Franco vivíem millor, cosa que em sembla intolerable. Això sí, al lloc de Franco, podeu posar el nom que a cadascú us véngui al cap, que n'hi ha de més recents i propers.
En tot cas, sí que se'ns demostra constantment el fet que quan no trobam el terreny adient per treballar i viure en positiu, dedicam temps a posar en comú les inquietuds i les preocupacions. El temps que podríem passar gaudint d'allò que ens satisfà, del que ens omple, l'hem d'invertir a denunciar la situació, a pensar què podem fer per revertir-la, quins camins al marge podríem obrir, quina és la millor via per sortir-ne. L'esperit crític és constructiu, el desperta la voluntat d'un món o d'unes situacions millors, per molt que hi hagi qui pensi que la crítica té l'únic objectiu d'anar directe a la jugular de qui o dels qui la reben.
Aquestes setmanes, a Palma, l'èxit de convocatòria del cicle 'Emergències. Llibres i polítiques culturals', sense treure mèrits als organitzadors, és la constatació d'una preocupació col·lectiva pel tema que és objecte de les trobades a la llibreria Drac Màgic (aquest dimecres hi ha la darrera). No puc parlar per boca d'altri, però la meva sensació, crec que compartida, és que entre educadors, gestors culturals, artistes, escriptors, editors, periodistes i persones d'àmbits d'allò més diversos que d'alguna manera se senten compromeses amb la cultura, hi ha una insatisfacció que ens porta a voler dissenyar, almanco pensar, una altra manera de percebre, de treballar i de viure la cultura. És més, diria –o així ho percep jo– que almanco els qui ens hi reunim, davant l'evidència que els canvis socials han duit canvis culturals, la gestió de la cultura ha de canviar també perquè la vivència és una altra.
La resposta a aquestes jornades no ha estat més que la demostració que volem canviar les coses en aquest àmbit, que pensam que és col·lectivament que podem canviar-les, tot i que encara potser sigui massa prest i molt incipient la discussió com per saber de quina manera fer-ho. I almanco per la meva part –i torn a dir que sé cert que no estic tota sola en aquest sentit–, perquè m'agrada creure i confiar en l'acció pública, l'acció de la política, si més no en teoria –que els anys a una li han donat sobrades raons per a la desconfiança–, pens que cal, que urgeix la implicació dels qui, des de les administracions, gestionen la cultura. Si en comptes de sumar-s'hi el que fan és pensar que això són "quatre" crítics ressentits, estan perdent l'oportunitat almenys d'entendre que ningú vol treballar ni viure a contracorrent, si pot passar gust en un terreny favorable.
