SI AIXÒ ÉS GUERRA
Opinió 03/03/2017

El blues de l’autobús

i
Xisco Nadal
3 min
El blues de l’autobús. / FERNANDO VILLAR

Aquesta setmana d’una bufada ens hem llevat de sobre dos temes cabdals per a les nostres vides: la celebració del Dia de les Balears –amb la reflexió sobre la manca d’identitat interilles de cada any com a eix vertebrador– i el primer discurs de la segona autoritat de l’arxipèlag. El dia va transcórrer sense incidents i el discurs primigeni, també. Que pel que s’esperava, és el millor que li podia passar a Balti Picornell. Un cop que no poden parlar de la teva cabellera atzabeja o les teves bambes, perquè ja cansa, que el pitjor que diguin de tu és que has fet un discurs descafeïnat, com la resta d’elegies dels seus predecessors, és tot un èxit del seu equip de gabinet que només em deixa una pregunta fora resposta: quan aconseguiran que deixem de banda l’hipocorístic i comencem a dir-li Baltasar, com si fos un rei exòtic àdhuc màgic? Seguirem informant.

Els balears tenim un tret comú: no ens hi sentim i estam mal finançats, però, per una vegada, el fet de viure a una illa no ens ha furtat drets sinó que ens ha protegit d’haver de trobar-nos circulant per les nostres carreteres l’autobús transfòbic d’HazteOír. Acab d’escriure #Transfòbic i el corrector del meu processador de textos no reconeix la paraula. El nom fa la cosa i fins que tenguem clars els conceptes queda molta pedagogia pendent. Per això n’hi ha tants que no han acabat d’entendre on és la polèmica o que han defensat que un grup de tarats pugui tenir el dret de vomitar tot el seu odi sobre els col·lectius més indefensos. Els nins no poden polititzar-se amb una camiseta verda però sí podem inculcar-los la política de la discriminació i el poc respecte a la llibertat individual. “En mi coño y en mi moño mando yo”, va dir una parlamentària. I caldrà repetir-ho tantes vegades com sigui necessari fins que tothom ho tengui clar i els nins i les nines de tot arreu puguin ser i sentir allò que els brolli. Per cert, l’autora d’aquesta frase era d’Amaiur. Només esper que dilluns, quan aquesta contra s’hagi fet viral, no em cancel·lin cap compte bancari per fer apologia de res. Darrerament, opinar i glosar són dues professions de risc.

Com sempre ha estat un risc atrevir-se a ser o pensar diferent. Jo, que de petit vaig patir 'bullying' amb la indiferència absoluta amb què el patírem els nins que cresquérem els anys 80, no puc imaginar-me com es deuen haver sentit tots els nins madrilenys que varen néixer al cos que no els pertocava en topar-se de cara amb l’autobús de l’odi. Hi ha nins que importen i d’altres els drets dels quals poden trepitjar-se sense cap tipus de miraments. En veure la foto de l’autobús, com si hagués fet un viatge amb el DeLorean, vaig tornar a tenir 12 anys i em vaig veure en aquell moment en què se’m va ocórrer la genial idea de presentar-me a vocal de l’associació d’alumnes i les vegades que vaig haver d’aguantar que els graciosos que han poblat i poblaran totes les escoles i instituts del món em diguessin que em votarien “si prometia no pintar-ho tot de rosa”. Em pensava que eren altres temps. Ens quedava tant per aprendre, ja fos de #cromateràpia o de respectar els drets humans bàsics. Però evolucionàrem. O això pensava jo fins a l’arribada de l’autobús reconvertit en l’autocaravana de #JesúsPuente per evitar la normativa municipal madrilenya.

I per si no n’hi hagués prou amb tot això, avui dematí m’he despertat amb la notícia que 'La bicicleta' de Carlos Vives i Shakira podria ser un plagi. Després n’hi haurà que no entendran per què no acaba de triomfar el transport públic.

stats