Tenc un bon amic que mai s’està de recordar-me que en aquest país hem perdut molt de temps aguantant la impunitat de determinats individus. La dels fatxes i la dels que deien no ser-ho. La de l’espanyolisme i la de suposats companys de trinxera que bàsicament tenen, si és que el tenen, un model de societat que no és positiu per a la majoria.
Una de les desgràcies de Mallorca és la quantitat de bilis, de manca d’autocrítica, d’odi al diferent i a qui intenta pensar amb criteri propi, que traspuen determinades figures. No fa gaires mesos vaig assistir, amb els cabells drets, astorat, a un fet delirant. En el transcurs d’un acte públic, la presentació d’un llibre, un individu ja entrat en quinquennis, popa de la cultura illenca i del món sobiranista més radical, teòricament assistent ras, va començar a dir-hi la seva sense que hagués arribat el torn de preguntes. Ben igual que si es trobés a ca seva. Però no hi era, a ca seva. Ni mínima urbanitat, ni respecte, ni uns ovaris o collons, tu! Ell –sempre és ell, mai ella– deia el que li rotava, des del pati de cadires. Interrompent constantment els presentadors de l’acte des del minut zero. Tampoc oferia cap argument rellevant. Tan sols havia de dir-hi la seva encara que fos trepitjant els altres. Pràcticament ningú va gosar piular. Ningú va esmenar-li la plana per la grosseria.
A vegades he cavil·lat que hi ha d’haver explicacions racionals a aquest desgavell. Per ventura el fet que una determinada fornada de 'babyboomers', nascuts entre els anys quaranta i la primeria dels seixanta, perdessin el cap dins el càlid i tranquil·líssim magma de saber-se quasi intocables en les posicions socials assolides hi ha ajudat. Però és que hi ha molts joves i molts personatges no precisament referencials que els han seguit el rastre.
Dels anys de la UIB, magnífics en experiències i aprenentatge, em va bé tenir presents tres personatges que havia oblidat totalment. Els anomenaré el capellanet, el fatxa i el poeta.
El capellanet no era seminarista, era filòleg o historiador, però era com si fos un capellanet. Plorava pels racons i passava molta pena sempre. Era suposadament ‘pessemero’, com dirien, amb odi, alguns columnistes. Però no exercia. Els pessemeros de veritat que jo coneixia no el podien veure. Estava com enrampat, entabanat, i a mi em feia la impressió que no sabia gaire de res, encara que ho semblés. Eren els anys del pacte del 99 i el capellanet vestia com si fos el seu pare. Era un tipus monòton, el capellanet. Sempre feia el mateix i sempre deia el mateix. Volia ser buròcrata i va acabar esdevenint un buròcrata. Quan tothom volava, ell no enlairava mai. M’ha omplit de tristor sempre, el jovent que no enlaira.
El fatxa era fatxa. Sinistre, sòrdid. Era fill d’uns mossons que anaven d’aristòcrates. Semblava que haguessin creuat un militar prussià i un comandant otomà per fer-lo. Tenia un sentit de pertinença, d’ubicació, de la Història en majúscules, que em fascinava a la vegada que em repel·lia. Un cop ens va dir a mi i a un company: “Quan torni l’estiu del 36, vos perdonaré”. Ja érem al segle XXI. Sempre mirava als ulls.
El poeta tampoc era poeta, però hi anava, de poeta. Era, si no vaig errat, de Manacor, una de les viles dels Països Catalans amb més lletraferits brillants per metre quadrat. Però vaja, ell no era poeta ni era brillant. També hauria pogut ser menorquí. El poeta irrompia sovint a les assemblees del sindicat d’estudiants –associació, més bé, ja que només fèiem agitació– on jo participava i clamava embogit, fins quasi perdre els sentits, la seva pertinença a la Catalunya insular. Com qui ha tingut una revelació. De forma enfebrida. Com si estigués “tocat pels Déus”, en els mots de TS Elliot. La resta no li interessava: eren “espanyolades comunistes”. Tot i la seva condició LGTBI, desprenia uns valors d’un masclisme que esparverava. Gemegava de plaer, en públic, tot citant Miquel Àngel Riera, en un to certament inquietant. Xisclava pels paradisos perduts, talment un Othello shakespearià. Quin Othello, que era. Ell sabia el que està bé i el que no. Era dels que sentien el poder d’etiquetar-te, de denigrar-te, de dir-te què eres i qui eres. Pels seus collons, faltaria més. Molt hispànic, això. Em diuen que encara prova de dictar sentència.
El fatxa espanyolista va acabar fatal. Al 'talego' els anys de plom de Matas. Que es foti. El capellanet duu molt de 'cotarro' encara. Institucional. Em costa entendre-ho. Del poeta othellià, quasi no en sé res.
Aquest país està en mans de personatges com el periodista José Jaume, que comparava, dijous, Jaume Garau amb Luis Bárcenas i MÉS amb el PP en un mitjà de la competència, per culpa de personatges com el capellanet, el poeta i el fatxa. Ells converteixen Mallorca en un abocador. Ells la rendeixen. És culpa seva. La seva grandíssima culpa. I nostra per no haver-los, a tots tres, enviat a pondre abans.
