OPINIÓ
Opinió 20/11/2015

La clau de girar el taller

3 min

Fa una bona partida d’anys, vaig saber que al meu poble quan un jovençà començava el mossatge en un taller mecànic o equivalent, de vegades, el mestre o qualsevol altre treballador més veterà l’enviava a manllevar la clau de fer girar el taller a qualque establiment de la competència i, com que aquest no en tenia, això podia ser l’inici d’una excursió inútil per tots els tallers del poble, si no és que trobava a mitjan recorregut qualcú que el carregava amb un estri qualsevol, generalment molt feixuc, fent-lo passar per l’eina que sol·licitava el crèdul aspirant a futur mestre. Tenc amics que passaren per aquesta experiència.

Una experiència a mig camí entre les bromes feixugues que rutinàriament havien de patir els qui, per exemple, s’incorporaven per primera vegada a una residència d’estudiants o els reclutes en arribar al quarter i les cerimònies d’iniciació a la maduresa que han de passar els adolescents en moltes de cultures d’arreu del món. D’aquests ritus n’hi ha que es lliguen als canvis d’edat i d’altres a les fases del procés religiós, de la vida militar, de l’acadèmica, de la professional, etc. I n’hi ha de suaus –el bateig, la graduació, el canvi de nom...– i de més durs –l’escarni públic, l’escarificació, la mutilació genital... ¿Qui, dels qui han vist 'Un home anomenat Cavall' ('A man called Horse'), no recorda el ritu del sol que els sioux fan passar a John Morgan (Richard Harris) per a acceptar-lo com a guerrer?

En tots els casos, aquest ritual és una prova que cal patir i superar amb més pena que glòria perquè t’accepti el grup a què aspires o estàs obligat a entrar (ja sigui club, lloc de residència transitòria o etapa vital). També l’aprenent de mecànic que sortia a la recerca de la clau inexistent travessava sense adonar-se’n la porta que el conduïa de la infantesa a la maduresa, de l’aixopluc familiar a la intempèrie social.

Però no és d’aquests rituals que va l’article. Va de les sorpreses en les formes lingüístiques i de la multitud de coses que –en aquest camp i en tants d’altres– arribam a ignorar. Sempre havia cregut que això d’enviar a cercar la clau de girar el taller era cosa del meu poble i poca cosa més, però resulta que acaba d’aparèixer un disc d’Adrià Puntí, magnífic, amb aquest títol ('La clau de girar el taller'). I resulta que en la cançó 'Tarda d’agost' del mateix disc del cantant de Salt (Girona) hi apareix “el banc del si no fos”. Un banc que els mallorquins identificam –sobretot els palmesans– com el banc de pedra aferrat a la façana de Cort. Molts deuen pensar que és exclusiu, i resulta que també hi ha bancs del si no fos a altres poblacions de Catalunya (Blanes, Cadaqués, l’Escala...). El diccionari d’Alcover i Moll, precisament, situa aquesta expressió a l’Empordà: “banc on acostumen de seure persones velles, que solen dir sovint frases com aquestes: ‘Si no fos aquest dolor que tinc...’, ‘Si no fos pels ronyons...’, etc.” I una cançó de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, el grup de les terres de l’Ebre, es titula 'Lo banc del Si no fos'; de la mateixa manera es deia un programa seu que feien a Ebre TV. I molt pocs deuen pensar que quan, per a indicar que és molt lluny, diuen que un lloc és “a la quinta forca” el situen al turó de la Trinitat, a la carretera de Barcelona a Sabadell. Casos com aquests n’hi ha molts en les nostres expressions populars de tots els temps, algunes que ja s’han perdut i altres, com aquestes, encara ben vigents.

Són tres exemples que, quan en vaig descobrir aquestes circumstàncies que he explicat, em varen sorprendre. Els donava un abast i una interpretació molt més reduïts i locals. Però, a la vegada, a part de la curiositat que poden despertar, són també exemples del fet que quan les col·lectivitats humanes comparteixen la mateixa llengua és perquè tenen moltes més particularitats en comú, perquè comparteixen moltes altres coses que superen la dimensió exclusivament lingüística. És ben evident, encara que sovint hi hagi qui no ho vulgui veure o qui ho vulgui negar. Com diu la suara esmentada cançó de Quico el Célio i companyia, “Si no fos per qui ens separa / posant-nos tantes barreres. / Si no fos pel que ens separa. / Seria fàcil entendre’s / i mirar-nos a la cara”.

stats