Robaré el títol al gran Josep Maria Pou: "Compte amb la complaença". Tenir el Gaudí d'Honor entre les mans no va llevar a l'actor i director català l'emprenyadura que ha confessat que du i que va fer notar. El cert és que la gala dels premis Gaudí, als quals els mitjans de comunicació de Madrid, si els toquen, ho fan molt de passada, ens va deixar un parell d'asseveracions que ens podem aplicar arreu, també per aquí mateix.
Ens les deixaren sobretot les intervencions d'Isona Passola i les del mateix Pou, crítics i reivindicatius, la qual cosa no vol dir res més que s'estimen el país i el món al qual es dediquen. El saber popular afirma que el que no t'importa no et farà enfadar, i allò del que res no esperes tampoc no et desesperarà ni tindrà capacitat per decebre't. Per això, de cada vegada se'm fa més mal entendre aquelles persones que pensen que una crítica neix d'una actitud a la contra, persones que es posen a la defensiva o que creuen que hi ha una malvolença amb qui o amb el que és objecte de la crítica. És tot el contrari, però això es veu que és més fàcil d'entendre quan ho mires d'enfora i no hi estàs implicat. En tot cas, pitjors són aquells que responen des de l'autocomplaença o que fan servir el seu poder perquè algú els alimenti l'autocomplaença. "Compte amb la complaença", que va dir diumenge Josep Maria Pou.
Passola i Pou reivindicaren la professió en el sector de la cultura. Ajudes públiques? Només si són necessàries, que si un país construeix unes bases sòlides, adoba el terreny perquè es generi feina i aquesta sigui tractada amb la dignitat que mereix, a més de posar les llavors per crear una demanda, ningú no trobarà a faltar les subvencions. Subvencionar no fa país (i això no vol dir estar en contra dels ajuts públics), fomentar i dignificar les professions sí que en fa. Mentrestant, "compte amb la complaença", amb l'autocomplaença, que és de les coses que més engreixen i després fa mal caminar.
