I quan arribàvem a casa, fèiem els deures (‘sa tarea’). Potser es tractava d’una murga, perquè ens hauria agradat més mirar la televisió o anar a jugar a futbol a la plaça del bestiar —la plaça dels porcs, Inca, mitjan anys 90 del segle passat—, però ens resignàvem i anàvem per feina: i sí, era feixuc, i s’havia també d’estudiar un examen —i anar a anglès, o a solfa, o a piano, o a tennis—, i potser haver de començar a fer un petit treball, cosa que ens obligava a consultar l’enciclopèdia, i haver de fer una consulta amb els nostres pares, que ens havien d’ajudar vulgues no vulgues, o haver de córrer fins a la biblioteca municipal, per a buscar un llibre o regirar un atles que ens tragués de dubtes (i quin ajut llavors era el bibliotecari —gràcies, gràcies—, quan li explicaves que no sabies per on començar a buscar qui havia “conquerit” el Perú o inventat el fonògraf). Aquesta èpica del coneixement, de la recerca i de la curiositat: fet i fet era divertit, molt més que un episodi del Cotxe Fantàstic o de l’Equip A… Per cert, que a un company —que no feia mai els deures— li van preguntar en un examen per què Anníbal havia creuat els Pirineus damunt d’elefants, i l’al·lot va respondre que ho va fer perquè a n’Ema A. Baracus li feia por viatjar amb avió. Alguns entendran la gràcia (basada en allò que en retòrica es diu una dilogia; jo feia els deures, nena).
Idò ara es parla d’eliminar els deures, o de reduir-los a la mínima expressió. Com que el país no té problemes grossos, els polítics hi han ficat les mans, i el posicionament és previsible: PSOE i Ciutadans a favor de regular-los (com es regula, això? Amb un màxim d’hores, de pàgines?); Podem(os), a favor de treure’ls de l’agenda; PP, a favor que els centres i els docents decideixin què és més oportú (i no patiu, que els alumnes dels centres d’elit continuaran estudiant i fent deures fins a la matinada, i per això arribaran als consells d’administració de les empreses que donaran feina —precària— als que en horari extraescolar van a jugar i córrer pels carrers). I és possible que a l’estat espanyol es facin massa deures, i que això no repercuteixi en uns millors resultats escolars: però és difícil avaluar fins a quin punt els deures tenen res a veure amb l’èxit o en l’abandonament escolar. Els enemics dels deures ens recorden que són ‘injustos’, perquè els alumnes de casa ‘bona’ els acaben fent amb professors de reforç, mentre que els fills de les classes més humils o bé no els fan, o bé, davant de la frustració de fer-los malament, acaben deixant-ho córrer. Hi ha tota una economia (negra i no regulada) entorn del reforç escolar: acadèmies de repàs i idiomes i ‘professors’ —potser alumnes universitaris— que fan el seu agost rere la incapacitat dels nens de centrar-se en la resolució de problemes per si sols (i els pares paguen per tenir la consciència tranquil·la: 15 euros l’hora). Però d’això no en parla ningú, i ningú parla tampoc de regular-ho o de supervisar-ne la qualitat.
Però la vida són sobretot deures: espavilar-se per un mateix davant dels problemes que comporta sobreviure en aquest món de mones. I alhora el coneixement està pertot: hi ha física i matemàtiques en un partidet de futbol, i literatura en les històries que t’explica un padrí mentre passegeu per les avingudes; hi ha ciències naturals als horts i al supermercat; i filosofia —Plató— en els ulls de les al·lotes. La cultura serveix per fer de tot un plaer, perquè és l’ànima del món, el secret més lluminós de totes les coses. Encara no hem parat de fer deures: si els treuen de l’agenda no ens faran més lliures, sinó més idiotes, però d’això es tracta, eh? Qui no s’imposi el deure de continuar millorant quedarà enrere, podrit com gairebé ho està tot en aquest país reculat.
