Ho reconec. Som un 'freak'. En allò que fa referència a les qüestions de fe, almanco. Som una mixtura perfecta entre el corrent enorme d’agnosticisme que generacionalment ha fet matx entre els que estam a la banda alta del món 'millenial', i una espiritualitat, sobretot, mediterrània. Segurament em definiria així, si hagués d’omplir un d’aquells formularis amb preguntes íntimes que expliquen que et fan emplenar quan arribes a un aeroport nord-americà: Espiritual. No som ateu, vull dir. Crec que és al periodista David Fernàndez a qui he sentit contar, en un magnífic documental sobre la vida de l’advocat gironí Sebastià Salellas, que els militants més humils, compromesos i coratjosos que ha trobat en la seva vida activista han estat sempre les dones i els homes que venien del cristianisme de base, del catolicisme progressista. Persones que m’han marcat, en diferents etapes de la meva vida, no debades, venien d’aquesta tradició religiosa. Ara pens en el menorquí Miquel Àngel Maria; en l’entranyable Arcadi Oliveres, 'uno di noi'; en l’amiga Marta, d’ERC, que vaig conèixer a Barcelona el 2006, just en arribar-hi; i, com no podia ser d’altra manera, en n’Eulàlia, n’Eulàlia Reguant, avui diputada de la CUP i la persona amb el cor i el cap més tendres i moblats de l’esquerra catalana.
Aquests dies és ben sabut que s’ha jutjat sis joves feministes de Palma per uns successos ocorreguts el febrer de 2014 a la parròquia de Sant Miquel. La història hom ja la coneix: entraren en horari de missa amb una pancarta sota el lema ‘Fora rosaris dels nostres ovaris. Avortament lliure i gratuït’, i clamaren consignes pel dret de les dones a tenir el control sobre el propi cos sense ingerències de ningú. No hi hagué violència ni faltes de respecte als feligresos, pel que diuen les fonts. Una part dels assistents a l’eucaristia, persones d’edat avançada, això sí, sembla que, de manera totalment lògica, s’incomodaren i, fins i tot, passaren moments d’angoixa en no acabar d’entendre què passava. Eren, paga la pena fer memòria, els dies, els mesos,eterns, d’un ministre de llinatge Gallardón. Aquell tipus sinistre que en teoria era de l’ala moderada del PP –quasi un socialdemòcrata, segons determinada premsa– i que resultà ser poc manco que un retrògad absolut. Des de llavors, sis d’aquelles activistes han patit un, valgui el mot, calvari. Del procés judicial contra ells m’ha cridat especialment l’atenció que el Bisbat de Mallorca, com a acusació particular, demanés quatre anys de presó –rebaixats a un i mig 'in extremis'– per als joves, tot escudant-se en un suposat atac a la llibertat religiosa. Fou, pel que sabem la gent que intentam estar informats, una acció de protesta, no un assalt a un temple amb intencionalitat de fer-hi mal. Una acció de protesta contra una institució religiosa que, encara avui en dia, per demografia i per antigor, és la primera del país. No es tracta d’un acte que vagi contra els drets civils de cap grup religiós ni minoritari ni majoritari. Bàsicament perquè el catolicisme és hegemònic i no hi hagué ni violència verbal ni atacs al patrimoni físic de l’Església de Mallorca –que aprofito per dir que hauria de ser el patrimoni de tots els mallorquins, també dels ateus, dels protestants o dels musulmans!
En aquest sentit és difícil, per a qualsevol ciutadà, però especialment per a la gent que té sensibilitat espiritual –del tipus que sigui–, entendre per què el Bisbat és i ha estat tan sever amb uns joves que duen, dins ells, la llavor d’un món millor en línia amb el que prediquen el bisbe Casaldàliga, Leonardo Boff o Arcadi Oliveres. Una severitat que no hem vist en el combat contra els abusos sexuals a menors, contra la corrupció generalitzada o contra els culpables de la situació de duríssima injustícia social i econòmica que ha viscut la ciutadania des de l’inici de la crisi. O per ventura sí, que és bo d’entendre?
Desitgem que hi hagi seny i que tot acabi en absolució. Motius, n’hi ha a balquena. A les fotos de la negociació entre les dues parts confrontades em va semblar veure-hi un vell saludat, Nadal Bernat, capellà mallorquinista i històric del Grup Blanquerna. Ara em sembla que és el provicari general de la Diòcesi. Supòs que tot aquell humanisme progressista après de gegants com Francesca Bosch o Climent Garau calà en ell. Que els Déus li donin força, si encara manté aquests valors, perquè tenguem una Església compromesa a no fer entrar la seva moral a la plaça pública i a defensar els drets democràtics i socials de tothom.
