L’apel·lació en negatiu a la llei de la selva es fa per posar en valor l’estat de dret, constituït per impedir que els més forts els subjuguin la resta i sempre guanyin qualsevol plet. Fa riure, francament, aquest concepte reduït a lema propagandístic, en el millor dels casos, i a autojustificació de l’existència dels governs, en el més habitual. Perquè són els governants els que s’escuden en el mantra insubstancial, que només frega tangencialment la veritat quan els forts són els dèbils socials. Quan, per exemple, un suburbial però musculat personatge imposa la seva força per robar el darrer model de mòbil a un pijo escanyolit, l’estat de dret el defensa de l’abús perquè, diuen, la selva és quelcom que la civilització deixà enrere. Quan el Tribunal de Justícia Europea declara sense embuts que els bancs han abusat dels ciutadans imposant una clàusula terra a moltes hipoteques, els marmessors de l’estat de dret callen com a morts i cerquen per darrere la fórmula per fer incert, difícil i car exigir-ne l’aplicació. Però aquest plantejament és manifestament fals, ho confés, perquè, com sabeu, en el primer cas la fortalesa no és el múscul, que només és el xumet –el placebo que queda als desfavorits–, sinó la classe social de la suposada víctima. De l’edat mitjana fins aquí han canviat maneres i s’han conquerit dignitats, però ningú no ens protegeix dels forts de veres, ara més subtils i cultivats. Necessitaríem remar junts tots els perjudicats, però ja hem vist com personalismes i misèries humanes fan més dèbils els que ens prometeren defensar-nos dels forts. I riuen, aquests, vaja si riuen mentre observen, crispetes a la mà, la darrera brega en el progre-galliner.
