OBSERVATORI
Opinió 24/02/2017

‘Els mallorquins’: una fita fonamental

Antoni Marimon Riutort
3 min

HistoriadorSense l’obra de Josep Melià, el sobiranisme a Mallorca potser no existiria o seria una realitat molt minoritària. Tots els pobles tenen la necessitat de repensar el seu passat per a poder entendre el seu present i encarar un futur sempre incert. Això encara és més important en el cas dels pobles que, com el mallorquí, han estat sotmesos, des del 1715, a un procés implacable d’assimilació a una pretesa nació unitària castellanoespanyola.

Amb la Renaixença, que per cert fou objecte de dures crítiques per part de Melià a causa de la seva relativa ineficàcia, i després amb autors com Miquel dels Sants Oliver, Joan Estelrich, Gabriel Alomar o Guillem Forteza, es va anar elaborant tot un corpus teòric que Gregori Mir va definir encertadament com el mallorquinisme polític i que volia restaurar la plenitud nacional de Mallorca i de les illes Balears.

Però el desastre del 1936 ho agranà tot. El “Nuevo Estado” era una Espanya més unitarista i excloent que mai. La intel·lectualitat mallorquina fou delmada: assassinats, exiliats, traumatitzats i reduïts al silenci. Així i tot, es produí una lenta i valuosa represa encapçalada pels supervivents, relativament tolerats pel règim pel seu catolicisme i conservadorisme.

Però, per a sorpresa de tothom, no fou dels lletraferits supervivents de la desfeta del 1936 d’on sorgí una reflexió fonamental per al ressorgiment dels mallorquins. Fou un jove de només 24 anys, Josep Melià Pericàs, qui es proposà amb determinació fer per a Mallorca el que Joan Fuster havia fet al País Valencià: una actualització del discurs històric amb l’objectiu de reivindicar la identitat nacional dels mallorquins.

La censura franquista va entendre perfectament la importància de l’obra de Melià. Escrit entre el 1963 i el 1964, 'Els mallorquins' no es va poder publicar fins al 1967, podat d’algunes de les expressions més punyents com “Estat espanyol” o “nacional”. Mentrestant li foren prohibits dos llibres de menor extensió. El director general d’informació, Robles Piquer, ho tenia ben clar, es tractava d’una obra perillosa que interpretava la història de les Balears “con luz de la presencia catalana y con el firme repudio de la castellanización”.

Josep Melià l’encertà plenament quan conjugà la reivindicació de la catalanitat històrica i cultural de Mallorca amb l’existència d’una identitat mallorquina que tenia els seus propis reptes i problemes. En aquest sentit, hi havia un petit matís amb relació a Joan Fuster, que havia inspirat el llibre de Melià i que sempre va esser un partidari fervent de la unitat nacional dels Països Catalans. Com no podia esser d’altra manera en aquella època, la mallorquinitat s’inclou certament dins una catalanitat més àmplia, però també dins una espanyolitat que hauria d’esser pluricultural i plurinacional.

En ple auge del turisme de masses, l’obra de Josep Melià segurament volia influir la nova burgesia turística. Però varen esser els joves més instruïts procedents de les classes mitjanes, molts d’ells de la Part Forana, i més o menys crítics amb el franquisme, els que llegiren amb entusiasme el llibre de Melià i, amb el temps, formaren els quadres del nou nacionalisme polític i cultural que ha lluitat tenaçment per evitar la consumació de la despersonalització de Mallorca. En certa manera, li va passar el mateix que a Miquel dels Sants Oliver, que va escriure una altra obra fonamental, 'La qüestió regional' (1899), pensant en la burgesia comercial i industrial de l’època i només se’n feren ressò els republicans federals.

stats