Opinió 24/10/2016

Una manera de fer la guerra

i
Cristina Ros
2 min

Fa un mes i mig, el poeta polonès Adam Zagajewski em deia en una entrevista que "al poeta li cal mantenir un cert espai, un reservori de puresa i innocència, també en les situacions de gran conflicte. Un poeta com Rilke, que va viure la Primera Guerra Mundial, no va escriure exactament de la guerra, però se'n sent el ressò en els seus versos".

Vaig pensar en ell, en aquestes paraules, dissabte, mentre contemplava admirada les obres que componen l'exposició 'Cubisme i guerra. El cristall dins la flama' al Museu Picasso de Barcelona. Ho vaig recordar perquè la mostra dóna a conèixer de manera brillant, clara, concisa, el camí que durant els anys de la Gran Guerra va recórrer el moviment nascut de la mà de Picasso i de Braque entre el 1907 i el 1908. Em semblava sentir una altra vegada les paraules de Zagajewski en veure fins a quin punt els artistes que treballaren el cubisme en els anys que van del 1914 al 1918 (l'exposició arriba fins al 1919) defugiren el tema de la guerra, malgrat que es trobaven gairebé tots al centre del conflicte i alguns d'ells, com és el cas del mateix Braque, havien estat mobilitzats.

'Cubisme i guerra' és una d'aquestes exposicions de tesi, de les quals se'n veuen poques avui, no tant perquè no es faci l'estudi, sinó per dos motius, essencialment: d'una banda, la selecció acurada de les obres, no en funció de les que es tenen a mà i a baix cost en transport, assegurances i resta de factors, sinó de les que la mostra requereix per seguir amb solvència el fil argumental. De l'altra, perquè 'Cubisme i guerra', comissariada per Cristopher Green, ha tingut el suport dels successius directors que ha tingut el Museu Picasso en els darrers cinc o sis anys, i això en un país on els projectes cauen només per desitjos d'apropiació, en aquest cas es fa digne de menció.

La qualitat de les obres, pintures, escultures i dibuixos és excel·lent. Teles memorables del sempre exquisit Juan Gris, d'Henri Laurens (de qui també s'han de destacar les escultures presents a la mostra), de Braque, de Gino Severini, de Picasso, María Blanchard, Léger, Matisse i amb una presència molt remarcable d'uns Diego Rivera que el demostren com el gran cubista que va ser. Això, a més de les relacions que s'estableixen entre els artistes a través de les peces seleccionades, fa que aquesta exposició sigui d'allò més recomanable per a qualsevol persona que pugui passar per Barcelona abans del 29 de gener.

Si tornam a Zagajewski, en el recorregut per 'Cubisme i guerra' es poden sentir els ressons de la Gran Guerra com a condicionant de les vides dels artistes, sense que en sigui l'escenari que es descriu a les obres. Els artistes varen fer la seva guerra, una bona manera de fer la guerra, potser sense canviar el món, però sí la manera de contemplar-lo i explicar-lo. Són les meravelles que té l'art, qualsevol de les arts.

stats