I AQUÍ
Opinió 16/06/2017

La memòria ha de ser motiu d’orgull

i
Ferran Aguiló
2 min

Qui tengui la mínima esperança en l’homologació europea de la dreta espanyola, que l’abandoni. Han passat més de quaranta anys de la mort del dictador i encara els surt la inèrcia del reverencial respecte que li tingueren a ell i al que representa. Ahir, sense anar lluny, Rajoy no pogué acostar-se al cementeri Père Lachaise, on París enterra els seus ciutadans més destacats. El president espanyol era a la capital francesa, però no degué creure important assistir a l’acte d’homenatge a Francesc Boix, el pres català que robà les fotos de Mauthausen que serviren de testimoni de l’horror en els judicis de Nuremberg. Res no immuta el gallec. Ni que l’acte el presideixi Anna Hidalgo, la batlessa de París, ni que la Generalitat hi enviï el conseller d’Exteriors, Raül Romeva, ni tan sols que fa quinze dies la unanimitat dels diputats, és a dir, el 100% de la representació de la sobirania popular, votàs una proposta de Ciutadans que instava el govern a honorar l’heroi. Res, un cònsol i l’encarregat cultural d’ambaixada. Rafel Nadal gaudí de més representants del poble espanyol, la setmana passada, també a París, per guanyar un campionat de tennis. La proposta parlamentària parlava de Boix com a motiu d’orgull. Es veu que no ho és per Rajoy i la seva cohort. Així que només ens queda confiar en l’esquerra per, orgullosos, servar la memòria d’aquells que volgueren fer un món més just. I tampoc no és fàcil, aquesta confiança, després de veure com són de porucs a davant les conviccions dels companys de Rajoy en el tema de la Feixina. Però no ens en queda d’altra, d’alternativa en qui confiar. Així que, vigilants i descreguts, renovarem l’esperança, cada pic amb data de caducitat més curta.

stats