Ha plogut bastant. Era a finals dels noranta. Horabaixes de trescar per la ciutat quasi modianesca (quan no sabíem qui era Modiano), eixample endins, cap al centre. Adolescència plena. I descobertes. En passar pel palmesà carrer del Conquistador, sempre em colpia una placa, en una portalada, amb els logos de tres organitzacions que compartien espai: Els Verds, l’associació de gais i lesbianes Ben Amics i Revolta. El de Revolta, amb estel vermell llampant sobre lletres negres, em cridava especialment l’atenció. No tenia gaire clar qui eren ni què feien, però m’atreia la paraula, talment un fetitxe. O per ventura era la imatge, tremendament norantera.
Anys després, cap al tombant del segle, durant la meva etapa a la UIB, vaig coincidir, a les assemblees d’una plataforma de nom llarguíssim que pretenia aglutinar tot allò que s’adjectivava com a "antiglobalització", amb un home baixet, de posat calmat i rostre afable. Crec que anava sovint en bicicleta. Nomia Domingo Morales. El sociòleg Joan Amer, bon amic i llavors implicadíssim en el GOB, em va explicar que en Domingo venia d’una trajectòria longeva. Sindicalista bregat en l’hostaleria des de ben jove, s’havia iniciat en el maoista Moviment Comunista de les Illes durant la Transició, passant després a Revolta –ai las! aquell logo del carrer del Conquistador!– i a Els Verds, on llavors militava. Després ja no ens topàrem gaire més. Escadusserament en alguna mani, o per ventura voltant per Palma. Res, poca cosa, tres paraules, un somriure, una salutació. Algú em va explicar que s’havia implicat fort, durant el 15-M, en el moviment dels padrins-flauta. Que d’Els Verds va passar a Iniciativa i, de forma lògica, a MÉS. El 19 d’agost jo era lluny de Mallorca, però em conten que feia una calor feixuga, balcànica. Ens va deixar, aquell dia, en Domingo, després d’un últim combat.
La mort de Domingo Morales Paredes i el seu compromís amb la justícia i les llibertats –lloat extensament pels seus amics i companys les darreres setmanes– em porta a fer una reflexió que hauria de ser ben poc original. Ja no es tracta de servar la memòria dels padrins i dels repadrins de la meva generació, dels que ens movem en aquella franja incerta de la trentena. Es tracta de servar la memòria dels nostres pares. Passo a justificar-me. No cal dir que les dones i els homes de la República, la guerra i el primer franquisme són cabdals, i que el seu llegat –i fil conductor– és determinant per entendre’ns a nosaltres mateixos. La tasca mastodòntica del periodista Llorenç Capellà els anys setanta –que culminà amb el tresor incalculable que és el ‘Diccionari Vermell’– i la d’ingents historiadors com David Ginard i Tomeu Garí, ha estat clau. També la lluita de col·lectius ben diversos com Memòria de Mallorca i Els Oblidats. Veurem, en aquest sentit, si, d’una vegada, dins aquesta legislatura –ja que del 2007 fins a la victoria bauzaniana fou tècnica i kafkianament impossible–, podem, com a mínim, aconseguir fer caure el monolit oiós de Sa Feixina i treure els cossos de la fossa porrerenca.
Ara, emperò, es tracta de fer amb la gent dels seixanta, dels setanta i dels vuitanta –dels noranta, fins i tot!– el que, ja fos per deixadesa o per manca de possibilitats, la nostra societat no va fer amb els vells del 36. Congelar el seus testimonis vitals, les seves veus polifòniques, per projectar-les cap al futur. Fer un arxiu de memòria oral, audiovisual i escrit de l’antifranquisme, però també dels moviments socials i culturals a partir de 1978, hauria de ser factible. I prioritari. Pel Govern, pel Consell, pels ajuntaments i per la UIB. Per les entitats i els partits de tradició democràtica, teòricament màxims interessats, per descomptat. No és caríssim. Hi ha experiències arreu. Algunes més properes i d’altres mes distants. Però hi són. És greu no tenir quasi res fet. Amb honroses excepcions, que no són suficients. No parl només de la memòria política i social entent-les com el patrimoni del teixit cívic associatiu. També de conservar els ‘backgrounds’ individuals, de la quotidianitat, de la vida als barris de Palma i als pobles. La memòria de les dissidències i les diversitats; la de les dones i els diferents. Sortint, així, de l’única que hem deixat enregistrada: la suposadament idíl·lica del món rural que interessa, bàsicament, a etnòlegs, antropòlegs i partforanistes. La realitat és que ens hauria anat molt bé tenir un parell mallorquí d’hores enregistrades amb el testimoni de Domingo Morales. I de tants que han partit, que parteixen. Per ventura el seu no el tindrem, però som a temps de tenir-ne molts d’altres. A una illa acostumada a perdre, políticament, tants de trens, facem el favor de no perdre aquest.
