El passat divendres dia 2, Can Alcover es va omplir de gent que volia escoltar i veure representada la literatura de Miquel Àngel Riera i Damià Huguet, morts fa vint anys. Tots dos havien estat objecte d’homenatges, també molt concorreguts, a Manacor i Campos, els seus pobles. El dia abans, al teatre Mar i Terra, hi havia hagut una lectura dramatitzada d’'El fogó dels jueus', de Llorenç Moyà, de qui ahir mateix també es va representar el monòleg dramàtic 'Polifem'. Tampoc no ha estat, ni prop fer-hi, l’únic acte de record de Moyà, en l’any del centenari del seu naixement. Durant els darrers mesos, s’han multiplicat les presentacions de la poesia completa de Guillem d’Efak, com va succeir l’any passat amb la de Blai Bonet. I anant una miqueta més enrere, recordam bé els homenatges a Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez, en el centenari del seu naixement, i a Josep Maria Llompart, desaparegut també vint anys enrere. Per no parlar de Llull.
Mallorca recorda els seus poetes, les Illes recorden els seus poetes. Tot això succeeix en els temps en què el món proclama que la paraula del moment és “postveritat”, un espant que no sabem si ho és més per la lletjor irredimible del mot o per allò a què fa referència: la renúncia a la veritat en nom d’objectius polítics. Les Illes recorden els seus poetes en temps de llenguatge malmenat: quan les pel·lícules no es miren sinó que es “visionen” i quan els programes de televisió ensenyen que no hi ha arma més eficaç, en la contraposició d’arguments, que l’insult i el crit. Cada homenatge a un poeta és un acte de resistència davant la prostitució de la parla: no tot està perdut. No fa falta recórrer a la solemnitat de la frase de Hörderlin segons la qual el que perdura ho funden els poetes. És més elemental: els poetes ens mantenen en contacte amb la paraula sense embrutar, neta com un còdol acabat de treure de l’aigua.
