Opinió 24/02/2016

La repartidora

3 min

Els anys 80, en els principis de la nostra autonomia, en els cercles polítics s’anomenava el Consell Insular de Mallorca com “la repartidora”. Aquest mal nom li venia per l’arbitrarietat dels seus dirigents a l’hora de repartir subvencions. Pràcticament no es feien convocatòries públiques, els únics criteris eren el populisme, l’amiguisme i l’electoralisme. Si un ajuntament o una associació “tenien bo” eren mereixedors de les gràcies dels mandataris del Consell. És el que, en altres paraules, es coneix com a “política de campanar”, la qual només pretén quedar bé amb l’electorat, especialment amb el més fidel, per davant les necessitats més objectives de la població.

Els darrers mesos, a partir de l’anunci del Govern de tramitar l’impost del turisme sostenible –similar a l’ecotaxa del primer Pacte de Progrés–, s’ha desfermat una encesa polèmica sobre la destinació dels desitjats recursos que s’espera que generi la futura figura impositiva. Setanta o vuitanta milions d’euros anuals donen per a molt i, des del primer moment, s’han produït els estira i amolla per veure qui se’n du la tallada més grossa. Primer fou el GOB que, de manera un tant irada, desqualificà les intencions del Govern i considerà que el nou impost s’havia de destinar exclusivament a la restauració del medi ambient. L’eslògan “Ni eco ni taxa” simplificà les crítiques volent dir que l’impost no serviria l’ecologia ni era finalista per restaurar el medi ambient.

Per part seva, els hotelers sempre han dit que de cap manera no volen un impost que gravi les estades turístiques. Han arribat a insultar la nostra intel·ligència quan ens han advertit que, si es consuma aquest projecte del Govern, el turisme estarà greument amenaçat a Balears. Ignoren, però, els hotelers, que els ciutadans de Balears cada vegada viatjam més i qui més qui menys s’ha hagut de gratar la butxaca per pagar un impost turístic a la majoria de llocs que ha visitat. Això sí, els hotelers, malgrat que tornen a deixar ben clar que no volen ecotaxes ni res semblant, reclamen que la recaptació es destini a millorar les infraestructures turístiques.

Ara, a la polèmica s’hi ha afegit Podem, que ha qualificat el projecte de llei que està en tramitació parlamentària precisament de “frau de llei”. Són paraules molt gruixudes venint d’un lleial soci parlamentari, el qual, a més, ha aprofitat per aixecar la bandera de l’insularisme, “ens esteim jugant un partit històric: rompre amb el centralisme i la discriminació secular de Mallorca respecte a Eivissa i a les altres illes”, en paraules d’Aitor Morrás, dirigent de Podemos, que també ha desafiat els altres parlamentaris eivissencs, “és fonamental que tots els parlamentaris electes a Eivissa unim les nostres forces en aquesta batalla per reclamar el que ens toca, més allà de les sigles polítiques que representam”. Velles paraules, jo diria casposes paraules, venint del que havia de ser la nova política. “Reclamar el que ens toca”. Toca, a qui? Als eivissencs? Però no als eivissencs maltractats per la crisi i el model econòmic desigual, en part provocat pel turisme, als quals el Govern pretén dedicar una petita part de la recaptació. A aquests no els tocarà res de la repartidora, perquè només s’ha de destinar al medi ambient. Ja ho sabem: per Podem, destinar una part del recaptat per l’impost del turisme sostenible a rescatar persones és un “frau de llei”. La llei només ha de servir al medi ambient i a les cabres del Vedrà, segurament, que generen més adhesions que els pobres desnonats pel capitalisme salvatge.

En definitiva, l’impost turístic, abans de ser aprovat ja està donant per molt. Serveix als qui, com sempre, s’apunten al “no és això companys, no és això”, escampant frustració dins l’esquerra, no fos cosa que qualque vegada governàs, l’esquerra, dues legislatures seguides. Serveix als qui havien de regenerar la política amb noves formes de fer política, però no dubten a atiar el ressentiment entre els pobles per guanyar adhesions electorals, emulant vells polítics que han prosperat culpant enemics exteriors. Serveix a l’oposició política, la qual treu pit per la divisió de les esquerres. La pregunta és si l’impost del turisme sostenible servirà per començar a canviar el model econòmic i turístic per fer-lo més sostenible i respectuós amb el medi ambient, com afirmen els impulsors de la llei o si, donant a tothom el que “li toca”, es quedarà en una simple repartidora.

Només el temps ho dirà. O no. Quatre anys no basten per un projecte tan ambiciós i, per aquest camí...

stats