En el temps que fa que no parlàvem, la Gran Bretanya ha començat la seva desconnexió d’Europa i la gent de MÉS, via contracte amical, ha encetat la seva desconnexió de la transparència. Com en el cas de l’abandonament britànic, aquesta partida geoestratègica –o pressupostària en el cas dels ecosobiranistes– no és il·legal, però, coincidireu amb mi, una mica lletja sí que ho és. Els contractes que #BielBarcelóEtAltri adjudicaren a l’empresa de Jaume Garau, l’home que va dirigir-los la campanya les passades eleccions, no ha agradat ni al seu redol ni a ningú i, per una vegada, ha tengut conseqüències. Emperò tenc la sensació que qui ha pagat el preu de les copes de Murano trencades en aquesta festa és qui menys culpa en tenia.
El problema de la gent de MÉS ha estat el llistó autoimposat. Em recorden a mi quan dic que deixaré la #CocaCola. La intenció inicial, quan pens en un Xisco Nadal prototípic i amb voluntat de ferro capaç d’aprimar-se un kilo per setmana, és beure’n només una llauna cada set dies per llevar-me una miqueta la gola. Però la realitat autèntica, com us predic sempre, és molt cabrona i s’acaba imposant i quan som a dimecres ja me n’he begut dos litres. Talment els deu passar a alguns de MÉS amb la transparència. Una cosa és aspirar-hi i una altra haver de viure eternament embolicat amb paper de 'film'.
Tirant de clàssics maurats, desgastats i una mica masclistes, la dona del Cèsar no només ha de ser pura sinó que també ho ha de semblar. Però què passa quan allò que es qüestiona és la puresa del #ViceCèsar de les Balears? En aquest sentit, el Partit Popular de les Illes, amb la victòria aclaparadora de Company al seu darrer congrés, ho va tenir més que clar i aprovaren un codi ètic fet a la seva mida que els permeti governar sense ensurts la propera legislatura. Ara els imputats només hauran de dimitir si arriben a judici oral. Era molt complicat trobar algú per anar a llistes amb pedigrí i que no tengués ni un trist plet amb la seva comunitat de veïnats. I ho aprovaren contents i a cara ben alta, conscients d’allò que feien. Ans al contrari que la gent de MÉS, amb cor transparent però ànima translúcida i ara víctima de les seves paraules com el Julien Sorel de la novel·la d’Stendhal.
Però #Téntol, que ningú em malinterpreti. No estic dient que s’hagin de rebaixar les pretensions netejadores de cap partit. Però els vicis polítics, i sobretot dels nostres polítics, fan que una cosa sigui fer oposició i una altra de molt diferent tenir potestat per fer i desfer uns pressupostos. Perquè ja sabem que qui té un amic té un tresor. I a Mallorca, una vegada que ets dels nostres, ens costa molt dir que no.
Per acabar, vull confessar-vos que és la primera dimissió d’aquest pacte que m’ha sabut greu. Conec Ruth Mateu d’un parell d’entrevistes i de quatre piulades, però era una consellera que m’agradava. Ella i el seu equip menorquí varen aportar a la conselleria una cosa de la qual estava molt mancada: visió perifèrica. Ens omplim la boca de xerrar de les quatre illes, però tot sempre acaba pivotant a Mallorca. I s’ha de lloar la seva coherència en el discurs. A una comunitat on el verb dimitir només surt a les novel·les de ciència ficció, s’agraeix que un dels que comanden, en ficar la pota, sigui culpa seva o no, posi el càrrec a disposició del partit i se’n vagi. Esperem que l’exemple cali entre els seus companys. Però bé, això són futuribles. El que sí és segur és que encetam una setmana de travesses, de rumors i de nous pactes. D’aquí a set dies ja en tornarem a parlar.
