30/09/2016

‘Yellow’

2 min

Circulàvem amb el cotxe per carreteres secundàries d’un País Basc verd i gris. Acabava de ploure i sortia un sol tímid i encara vacil·lant. Jo no conduïa i, per tant, podia deixar-me anar i concentrar-me del tot en el paisatge que emmarcava la finestra i que anava quedant enrere a mesura que nosaltres avançàvem. Un dels meus fills havia connectat el seu iPod perquè tots poguéssim compartir la música que hi guarda. Moltes de les cançons que sonaven, doncs, no les coneixia, i la majoria m’agradaven molt. Ell me n’anava informant: aquesta és d’un grup anglès que tot just comença, aquesta altra pertany a la banda sonora d’aquella pel·lícula que em va agradar tant, aquesta cantant italiana té una veu espectacular, ja ho veuràs.

Travessàvem pobles de cases baixes, els balcons de fusta plens de flors, amb pancartes que animaven el club de traineres del poble, els carrers empedrats. Els arbres i els matolls brillaven, acabats de ruixar, i, com a teló de fons, unes muntanyes imponents, d’un verd fosc i atapeït.

I va sonar una melodia preciosa. Em van dir que era Yellow, de Coldplay. Em fa vergonya confessar que no l’havia sentit mai. Si m’estàs llegint i tampoc no la coneixes, faries bé de buscar-la immediatament. És una cançó bonica, evocadora, que en aquell moment, i de manera totalment inesperada, em va fer saltar les llàgrimes.

Tot d’una em vaig adonar que plorava perquè estava pensant quantes cançons com aquella m’estava perdent. Pensava en tota la música que no he escoltat ni escoltaré mai i perquè segurament, entre totes aquelles cançons, n’hi havia una que m’hauria tocat l’ànima. I tot seguit se’m va acudir que també hi havia molts paisatges enlluernadors -muntanyes tan verdes com aquelles, platges immenses, ciutats plenes de vida, deserts prodigiosos, geleres, salts d’aigua, rius cabalosos...- que no podria veure mai. I així amb les obres d’art que no gaudiré, que ni tan sols sé que existeixen, amb les paraules d’amor que no m’han dit, amb les abraçades que no compartiré, amb la poesia que ni llegiré ni escriuré.

M’hauria posat a plorar desconsoladament, així que, per no espantar la família, no em va quedar més remei que abstreure’m d’aquell pensament desolador i tornar al lloc i el moment. El cotxe circulant per una carretera del País Basc, els balcons amb flors i Chris Martin dient-me “mira les estrelles, mira com brillen per tu i totes les coses que fas”.

stats