4 anys té na Martina. Na Teresa en té trenta-sis i en fa tres que viuen totes soles a un pis de quaranta-dos metres quadrats. La segona s'aixeca a les sis i mitja del dematí. Es dutxa, berena, deixa preparat el berenar de mitjan dematí i el de l'horabaixa de la nina, prepara el seu dinar i adesa la roba que ahir no va tenir esma de recollir després del pediatre i la ruta de sostenibilitat familiar. A les set i mitja i cinc desperta amorosament na Martina, que primer ni se'n tem, però després fa un bot del llit i el ritual matutí comença a crear-se com cada dia: “Bon dia!”, la motxilla, les bosses, les claus, el camí a l'escola, “avui vendrà la padrina a cercar-te perquè jo he d'anar a fer una feina però tot d'una que acabi vendré i m'ensenyes el llibre de la maleta viatgera que te toca aquesta setmana, d'acord?”, el metro, el bus i la clínica privada, asèptica, amb aquella olor, i uniforme reciclat i a posar bona cara i a no fer nosa. La gràcia d'avui en dia en llocs com aquests és que tot estigui net, perfecte, en harmonia, però que sembli que s’ha fet tot sol. “A alguns pacients no els agrada que netegis la sala d'espera petita, ‘podries fer-ho quan no hi hagi molta gent i vas fent la resta, eh, guapa?”. De clínica a casa particular per darrer dia, “ens sap greu, eh, però canviarem de casa i ja no et necessitarem”, de casa particular a acadèmia d'idiomes, dinar i d'allà a l'empresa editorial, “que mira, a vegades me puc endur qualque llibre”. A les set i mitja de l'horabaixa na Teresa travessa la porta de casa, descarrega bosses i amb na Martina acompanya na Glòria, la padrina, a comprar quatre coses i també a ca seva i tornen cantant la cançó del pomer. “Quatre pometes té el pomer, de quatre, una; de quatre, una; quatre pometes té el pomer, de quatre una ja en caigué”... I na Teresa no ho diu, però té la sensació que el pomer és la seva vida i les pomes totes les feines que necessita per poder-la sostenir. I només fan que caure.
9 hores de feina diàries mal pagades que just li basten per pagar el lloguer del pis compartit, el transport per anar a fer feina, el menjar, el gimnàs en horari reduït i la mínima vida social (de)construïda durant els anys d'estudi de la carrera, el postgrau i els dos màsters-que-fan-currículum. L'empresa i la setena planta de l'edifici de vidre, tot brillant, tot net però brutejant misèria empresarial invisible per totes les finestres i escletxes metàl·liques. Ascensor, porter amb mirada lasciva, planta tres, planta quatre, planta set i “quina merda de feina que tenc, els enviaria a tots a porgar fum, què faig jo en un lloc com aquest?”. Encàrrecs, ordres i terminis marca de la casa, “ho vull per ahir”, formen part d'una atmosfera plenament normalitzada, permesa, tolerada com a part d'una mena de tortura quotidiana on queixar-se és merèixer-se, sense cap mena de dubte i amb tot el consens de la sala, anar directa a la coa de l'atur. Atur d'aturar-se, aturar-se i no ser res. “Tia, ja saps que l'imbècil d’en Miquel és així i l'altre dia es va passar insultant-te i deixant-te en ridícul davant tothom, però què has de fer? Té collons de fotre't al carrer, és molt mal-lletat, i ja me diràs què faràs sense feina, que sí, que és una merda, però què més vols?”. Na Cristina no pot dir què més vol, no. Perquè sí, sí que la fotrien al carrer. I no seria un acomiadament improcedent.
8 anys li falten a n'Amparo per poder-se jubilar. Avui l'han tornada a canviar de lloc a l'empresa perquè ha d'entendre –“d'una vegada per totes”, hi afegiria el seu cap– que ha de deixar lloc a la gent jove –“que són els que et pagaran la pensió, Amparito, accepta-ho”–. El seu cap obvia –que no ignora– que la pensió de la dona va camí de ser un quaranta per cent més baixa que la dels seus companys, però es permet el luxe d'utilitzar el diminutiu amb una persona que podria ser sa mare. N'Amparo intenta no esclatar de rialles quan el seu cap, vint-i-tres anys més jove que ella, es vanagloria de la seva defensa de la “gent jove” i “les oportunitats que els dóna l'empresa”. Ella, amb els més de 40 anys d'experiència en el sector, ha vist com els salaris i les condicions d'aquesta “gent jove” d'ara que serà “gent gran” com ella (de qui desfer-se en un futur no molt llunyà) no és que estiguin caient en picat sense aturador, sinó que mentre cauen en picat hi ha avions de combat que els llencen míssils. “Amparito, diu, el molt bergant!”.
498 euros són els que deixam de cobrar les dones a l'estat espanyol cada mes per, sí, efectivament i per enèsima vegada, el simple fet de ser dones. També per aquest motiu, de l'any 2010 a l'any 2014, els nostres salaris mitjans només van augmentar 9,60 euros, mentre que els dels homes van créixer 247,50 euros. I tu, Teresa, Cristina, Amparo o dona que estàs llegint això, què faries amb els 498 euros que et roben cada mes?
