24/08/2016

La cultura i el turisme d’estiu a Barcelona

3 min

Al mes d’agost l’activitat cultural barcelonina es redueix dràsticament. Sembla com si es mantingués vigent la síndrome de les antigues vacances industrials, quan les classes acomodades es desplaçaven a la costa, cosa que afavoria la proliferació de festivals i programacions artístiques de tota mena.

Avui en dia gairebé ningú fa un mes seguit de vacances, la qual cosa afecta la dinàmica de moltes d’aquestes programacions, que han de cercar públics que es desplacin des de Barcelona per omplir els seus espais. Per poc que observem l’evolució dels festivals d’estiu de Catalunya veurem una aferrissada competència per assegurar-ne la sostenibilitat i una indissimulada tendència a l’eclecticisme comercial. Ningú en té prou amb els públics de segona residència. Per contra, aquest fenomen de deslocalització inversa genera espais buits a la capital que hauríem d’omplir ràpidament si volem evitar que es proudeixin disfuncions culturals rellevants.

El primer dels problemes que comporta l’actual mapa cultural estiuenc és que el públic barceloní que no pot desplaçar-se fora de Barcelona no disposa d’una oferta cultural significativa. El Festival de Pedralbes, amb una apreciable col·lecció d’estendards a preus en consonància, o el Grec, evident festival per a persones profundament introduïdes en els hàbits sofisticats del consum cultural, farceixen l’oferta del mes de juliol. A l’agost el panorama de l’espectacle en viu barceloní es redueix a una programació de flamenc majoritàriament per a turistes, el festival Mas i Mas i alguna sala de teatre petita a la qual li surt més rendible obrir que no pas tancar les portes. Totes són propostes d’innegable interès, però no els podem demanar que facin suplència d’una programació prou diversificada per abastar la demanda potencial barcelonina.

Fins a mitjans dels anys 90 qualsevol ajuntament metropolità tenia una programació d’estiu que estava al nivell dels criteris de qualitat i quantitat que avui en dia enyorem. L’Hospitalet, Badalona, Cornellà programaven espectacles de primer nivell de l’escena nacional, estatal i fins i tot internacional.

El segon problema està relacionat amb la manca d’una oferta que sedueixi el públic internacional que ens visita, malgrat l’existència de festivals com el Sónar, el Cruïlla i el DGTL Barcelona. És una qüestió sorprenent, atès que probablement no existeix al món cap ciutat que, rebent tants turistes com Barcelona, tingui una agenda d’espectacles tan reduïda. Posats a no tenir, ni tan sols hem produït un espectacle mediàtic a partir del folklore popular en versió new age com existeix arreu.

Ens hauríem de preguntar quines són les raons d’aquest buit incomprensible. Segurament hi ha motius estructurals (l’idioma), econòmics (manca d’un empresariat econòmicament potent) i logístics (no s’ha fet un pacte eficient entre l’administració pública i els agents socials). Però amb tota seguretat manca també una visió culturalista de les polítiques turístiques municipals, que s’han limitat a administrar l’enorme atractiu postolímpic de la ciutat i els registres culturals globals de Gaudí, Picasso i Miró.

El patrimoni que Barcelona posa a disposició dels visitants no és poca cosa, certament; però el conjunt de la proposta cultural és manifestament insuficient si la posem en relació amb el potencial creatiu català. El repte és, ara per ara, aconseguir construir una programació d’espectacle en viu capaç d’interessar el ciutadà i el turista que ens visita.

Posar fil a l’agulla en aquest assumpte no pressuposa únicament abordar el possible negoci cultural que la ciutat podria generar, sinó obrir les portes a un procés de descentralització que ampliaria la densitat cultural barcelonina, generaria noves centralitats i revisaria l’actual configuració del nostre sistema creatiu. A cap lloc està escrit que Fabra i Coats, el Fòrum o el Besòs no puguin esdevenir un centre d’interès cultural a l’estiu amb tots els serveis que s’hi associen: restauració, disseny, comerç especialitzat, etc.

El futur del turisme és objecte de debat constant a Barcelona, i la cultura, fins al moment, no hi ha dit massa cosa. No deixa de ser significatiu, d’altra banda, que ciutats com l’Hospitalet, aparentment allunyades dels interessos turístics més convencionals, incorporin aquest punt en el disseny central de les seves estratègies urbanes, en aquest cas al voltant del projecte del Districte Cultural, que aquesta ciutat està col·locant a poc a poc en el mapa del país.

stats