24/12/2016

L’autodestrucció d’Aznar

3 min
L’autodestrucció d’Aznar

SubdirectorJosé María Aznar va tocar el cel la nit del 12 de març del 2000, quan va escombrar la candidatura socialista que encapçalava Joaquín Almunia i es va superar de llarg l’anhelada majoria absoluta amb 183 escons. I va baixar als inferns la nit del 14 de març del 2004, quan un jove socialista anomenat Zapatero va derrotar el seu hereu, Mariano Rajoy, després de 72 hores de vertigen, les que hi va haver entre els atemptats de l’11-M i l’obertura dels col·legis electorals. El procés d’autodestrucció que inicia Aznar a partir d’aquell moment no s’entén sense el trauma d’aquella nit fatídica per als populars en què Rajoy li va etzibar un dolorós “Tu i la teva maleïda guerra!” davant de diversos testimonis.

I aquell trauma, i la posterior deriva, tampoc es poden entendre sense el procés que va portar, en els quatre anys anteriors, un simple inspector d’Hisenda que es presentava davant l’electorat com un home corrent a creure’s un líder providencial, no només per a Espanya, sinó per a la causa conservadora occidental. “Aquest tio s’ha tornat boig!” Aquesta frase la repetia a qui el volgués sentir Pedro J. Ramírez durant el 2004. El llavors director d’ El Mundo era el periodista de cambra d’Aznar, amb qui compartia pista de pàdel i llargues sobretaules. La Guerra de l’Iraq els va separar perquè Ramírez sabia que l’opinió pública espanyola no compraria mai els somnis atlantistes del líder del PP per moltes fotos de les Açores i cimeres al ranxo de Texas de George Bush que hi hagués.

Boda a l’Escorial

Van ser molts els que el van advertir, però a partir d’un cert moment Aznar ja no feia cas de ningú. No va escoltar, per exemple, els que li van desaconsellar, el 2002, celebrar la boda de la seva filla a l’Escorial com si fos una cerimònia d’estat. Per allà va desfilar tota una constel·lació de rostres associats a la corrupció: Francisco Correa, Luis Bárcenas, Álvaro Pérez el Bigotes, Silvio Berlusconi, Rodrigo Rato, Jaume Matas, Rupert Murdoch, Flavio Briatore...Però sens dubte va ser la seva relació amb George Bush i Tony Blair, els abanderats de la Guerra de l’Iraq, el que més va alterar la seva percepció de la realitat. En aquell moment, els falcons Dick Cheney i Donald Rumsfeld jugaven a crear un nou ordre geopolític al Pròxim Orient. I si ells podien fer-ho a escala mundial, per què ell no ho podia fer a escala espanyola? És en aquell període quan Aznar comença a acaronar la idea d’una llarga hegemonia del PP que modernitzi el discurs de la dreta i afaiçoni l’Estat de forma definitiva. Llavors es comença a parlar de “tancar el sistema autonòmic”, s’acaba de privatitzar el que encara quedava dels antics monopolis públics i, en un arravatament nacionalista, encarrega una lletra per a l’himne espanyol.

Diferències amb Rajoy

Quan tot això acaba bruscament la nit del 14 de març del 2004, Aznar no ho assumeix. I d’aquí plora la criatura. En lloc de fer autocrítica, Aznar opta per carregar contra tothom i tancar-se en ell mateix. Ja mai més el veurem somriure o amb el rostre relaxat, sinó que castigarà el propi cos fins a aconseguir uns abdominals d’adolescent i les seves intervencions destil·laran rancúnia, sobretot cap a Rajoy, que a poc a poc s’anirà convertint en el seu revers, en un model oposat de dirigent i amb una concepció de la política molt distant. A grans trets podem dir que Rajoy considera que cal adaptar-se a la realitat, mentre que Aznar creu que la realitat s’ha d’adaptar a tu. És més, està convençut que el polític està obligat a intervenir en la realitat, a modelar-la segons la pròpia ideologia. Els detalls de la guerra subterrània, llarga i cruel entre Aznar i Rajoy que s’inicia la mateixa nit de la derrota electoral del 2004 encara estan per escriure, però aquesta setmana, amb la renúncia del polític madrileny a la presidència d’honor del PP, hem sabut qui n’era el guanyador absolut. Rajoy ha aplicat la seva tàctica preferida: deixar que l’enemic es vagi coent en el seu propi suc. El problema és que Aznar ha resultat un adversari dur de pelar i, en contra del que ha passat en altres casos, la seva autodestrucció no s’ha pogut pilotar de forma discreta, sinó que ha estat un seguit de detonacions incontrolades.

Per a desesperació d’Aznar, la dreta espanyola és més com Rajoy que com ell, és a dir, pragmàtica i prudent, desconfiada i sorneguera, poc partidària dels focs d’artifici o dels somnis de grandesa. Per a Aznar, Rajoy té una falta d’ambició insultant i una evident manca de visió estratègica. Però és precisament aquest funcionari de províncies que prefereix llegir el Marca al Financial Times el que l’ha enterrat. I això és el que li deu doldre més en el seu sarcòfag de la FAES.

stats