Les federacions tindran l’última paraula en un comitè federal dividit

MadridEl comitè federal socialista és habitualment un camp de batalla. El PSOE és un partit avesat a les lluites de poder i al màxim òrgan de direcció entre congressos és on s’acostumen a fer evidents els xocs de faccions. Però el d’avui serà el comitè federal amb un enfrontament més acarnissat des de la Transició. L’organisme és l’equivalent a un Parlament: els membres s’escullen per votació als congressos federals i també per delegació, en les diferents federacions territorials, segons el nombre de militants i de població que representen. S’encarrega de controlar l’executiva, a més de marcar les línies bàsiques de l’acció política del partit, elaborant, per exemple, els programes electorals. I, com els Parlaments, està dividit.

La guerra oberta al PSOE aquesta setmana ha forçat les diferents federacions a expressar les seves fidelitats i s’ha constatat que la fractura del socialisme no és només entre territorials, sinó també dins d’aquestes territorials. L’intent de cop a l’executiva de Sánchez ha sigut dirigit pels barons socialistes d’Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa, l’Aragó i el País Valencià. Però a casa no tots aquests secretaris generals autonòmics tenen unanimitat.

L’andalusa, Susana Díaz, presumeix de gestionar un partit unit. Fonts pròximes a la màxima representant de l’oposició interna a Sánchez asseguren que 78 dels 82 membres que porta aquesta federació -la més nombrosa- al comitè federal li són fidels, tot i que altres fonts rebaixen aquest nombre fins a la seixantena. Díaz és la dirigent crítica amb menys divisions internes. L’extremeny Guillermo Fernández Vara, per exemple, ha anat virant el discurs des d’una adhesió a Sánchez fins a l’actual posició crítica, i això té repercussions a l’organització.

Els barons crítics que han de fer front a més divisions són el de l’Aragó, Javier Lambán, que té fins i tot un membre del comitè federal dins l’executiva de Sánchez, Susana Sumelzo, que no ha dimitit. En una situació similar es troba el president valencià, Ximo Puig, que va ser un dels dimissionaris de l’executiva, però que té a les files del PSPV una divisió encarnada per l’encara membre de la direcció socialista Carmen Montón.

En el bàndol contrari, les federacions fidels a Sánchez, com Catalunya -amb poques fissures, tot i que Carme Chacón va dimitir, fent de vers lliure-, també tenen algunes fractures. És el cas de Galícia, on Pilar Cancela dirigeix una gestora amb oposició interna, i la de Madrid, en una situació similar, després que Sánchez fes fora Tomás Gómez. Entre les federacions fidels i cohesionades hi ha el País Basc i les Illes Balears, a més de Navarra i la Rioja, encapçalada pel secretari d’organització del partit, i home fort de Sánchez, César Luena.

La vella guàrdia, amb dret de vot

Dels gairebé 300 integrants del comitè federal, les federacions n’aporten només una part. 66 més van ser triats en el congrés del partit, i inclouen històrics del socialisme, molts dels quals exministres com Trinidad Jiménez, Josep Borrell, José Blanco i José Zaragoza. A més, també tenen dret a assistir-hi i votar els ex secretaris generals. Normalment no ho fan, però en aquesta ocasió podria haver-hi sorpreses. Els dos bàndols s’atribueixen la majoria en el comitè federal. Mai abans havia sigut tan important tenir-la, i avui se sabrà qui té raó.