18/02/2017

La Casa Blanca contra l’estat

3 min
Trump baixant les escales  de l’avió presidencial aterrat a Florida, ahir.

PeriodistaL’analista Shadi Hamid escrivia el maig de l’any passat sobre “Donald Trump i la temptació autoritària” en un article a The Atlantic que ja especulava amb el xoc de legitimitats que podria suposar l’arribada a la Casa Blanca d’un president que no respecta normes ni alguns drets constitucionals. Aleshores semblava política-ficció, però Hamid recorria a la idea de l’estat profund, com a contrapoder en determinats règims autocràtics, per explicar el desafiament que suposaria per a la democràcia nord-americana una presidència de Trump. L’investigador de la Brookings Institution recordava que una “constel·lació d’institucions autònomes -el poder judicial, militar i serveis de seguretat- que es perpetuen, que operen fora de la mirada del públic i són immunes als capricis de l’electorat”, s’atorguen, en règims com l’egipci o el turc, el poder d’actuar com a “guardians de la identitat nacional i posar límits als polítics elegits”. Hamid insinuava que, arribat el moment d’obeir ordres injustes, la CIA o l’exèrcit dels Estats Units es podrien plantejar desafiar el president.

Només fa un mes que Donald Trump ocupa la Casa Blanca, i la idea d’un estat enfrontat al Despatx Oval ha entrat de ple en la política nord-americana. El xoc de legitimitats ja s’ha materialitzat. Dijous The Atlantic tornava a escriure sobre els contrapoders que poden limitar el president i llistava “els tribunals i l’administració federals, l’estat profund dels serveis d’intel·ligència i les forces de seguretat, l’oposició pública, les administracions estatals i locals i les altres nacions”.

Autòcrata i empresari

L’exercici del poder de Donald Trump, a mig camí entre l’autòcrata i el cap d’una companyia privada que dona ordres perquè es compleixin, ha topat amb els límits de la separació de poders. Trump s’ha enfrontat a la judicatura per la suspensió del seu decret antiimmigració. Ha atacat públicament aparells de l’estat com la CIA, menystenint les seves anàlisis d’intel·ligència. “Soc llest, no necessito que em diguin les mateixes paraules i la mateixa informació cada dia”, els va etzibar durant el traspàs de poders. Més preocupant encara hauria de ser per a Trump la sagnia de filtracions internes que ja alimenten la premsa -com la informació del Washington Post que va provocar la dimissió de l’assessor de seguretat nacional, Michael Flynn- perquè reflecteix la resistència dins de l’administració de l’estat que desperta la seva agenda política.

El nou inquilí de la Casa Blanca ha renegat també del rendiment de comptes amb la guerra oberta declarada als mitjans de comunicació, que comencen a exercir d’oposició activa al president. Finalment, el món de Trump s’ha vestit d’una política exterior nacionalista i transaccional. Però també incerta. En qüestió de dies, Trump ha passat de penjar el telèfon al primer ministre d’Austràlia per haver-li recordat el compromís adquirit pels Estats Units per acollir refugiats, a girar com un mitjó la seva política sobre “una sola Xina”. Una erràtica visió del món i del paper que hi han de jugar els Estats Units, que “s’assembla més a una monarquia medieval que a un estat nació modern”, escriu David Brooks al New York Times. El reialme de Trump no només ha topat amb els límits del mateix estat i els seus contrapoders, sinó també amb les dificultats del mateix president per entendre les regles de joc de l’exercici del poder polític en el país que ha de governar.

stats