OPINIÓ
Portada 23/11/2014

Dia mundial de l'excusat

3 min

El passat 19 de novembre, l'ONU va celebrar el Dia Mundial del Vàter. El motiu: posar en evidència l'existència de 2.500 milions de persones que actualment no tenen accés a instal·lacions de sanejament, la gran majoria d'elles en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, com és ara l'Índia. Això comporta conseqüències tràgiques per a la salut i la dignitat humanes.

A Occident costà segles entendre la importància de la intimitat i dels excusats. De fet, fins a finals del XVIII els pobles i, sobretot, les ciutats es caracteritzaven per la brutícia i la femta acumulades als carrers. Per no parlar de la pudor que emanava dels cementiris interiors. Els costums individuals, segons ens diu Norberto Elias, anaven a la par que les condicions ambientals. A les regles de la Cort de Braunschweig del 1598, per exemple, s'especifica que "ningú, sigui qui sigui, embruti amb orina o altres porqueries les escalinates, les escales, els passadissos i les estances abans, durant o després dels àpats". Prova que no existia el pudor i la vergonya associats a aquests actes. I si això passava a palau, ja ens podrem imaginar la resta.

En el decurs dels segles XVII i el XVIII canvià el comportament de les classes altes. Les edicions de 1728 i 1774 de les regles del pare La Salle posen en relleu el nou estatus que havia assolit la decència i el pudor. Ara s'ordenava cobrir totes les parts del cos a excepció del cap i les mans. Era de mal gust, fins i tot, parlar del que no es veia. En fi, en aquests anys, orinals i cambres amb pous negres per a realitzar les necessitats corporals d'amagat es comencen a imposar entre la noblesa i la burgesia. Pocs anys després, en temps de la Revolució Francesa, els nous costums dominats per la intimitat i el recolliment es traspassaren a les classes mitjanes.

Els vells problemes sanitaris i morals de la ciutat, però, estaven lluny de ser resolts. Amagat el cos, inventats els orinals i les cambres de bany, calia evacuar la brutícia, netejar els centres urbans integralment; també calia fer-ne partícips les classes baixes o elevar el seu nivell de vida. Això volia dir creixement econòmic i, sobretot, acció col·lectiva coordinada i finançada pels poder públics: l'Estat i els ajuntaments respectivament.

Així, a principis del XIX, fins i tot abans de la publicació del Report on the Sanitary Conditions of the Labouring Population el 1842 per part d'E. Chadwick, els governs europeus declaren la guerra a la brutor i a les olors, que eren associades amb les epidèmies. A Mallorca els resultats foren espectaculars. Segurament esperonats pel brot de pesta bubònica que afectà la comarca de Llevant el 1820, es tancaren tots els cementiris interiors d'origen medieval i se'n construïren de nous allunyats del centre urbà. El canvi era revolucionari perquè l'Estat i la sanitat es posaven per primer cop per sobre de la tradició i la religió.

A Mallorca no es feia res més que seguir els corrents higienistes que s'imposaven a Europa. Després dels morts, es netejaren els carrers i es contractaren manescals per tenir cura de la salubritat dels aliments. Els nous funcionaris municipals s'encarregaven de denunciar i d'obligar els veïns a mantenir nets cases i carrers. Després foren ells mateixos, formant brigades de neteja, els qui ho feren, mentre els mestres i les Germanes de la Caritat donaven les primeres nocions d'higiene als futurs pares i mares. Estam encara al vuit-cents.

En aquest punt, l'aparició de l'excusat és només una passa més d'aquest gran procés higiènic i moral que va viure Occident. Una elegant separació dels excrements de l'activitat humana, com diria Abram de Swaan. Ara bé, un vàter aïllat no serveix de res. L'aparell necessita unes notables i complicades infraestructures per subministrar aigua potable a pressió i emportar-se les aigües negres residuals per a ser efectiu. Com es pot suposar, només una societat coordinada amb la seva administració i conscienciada del problema podia dur a terme aquesta mena d'inversions. Els mercats per si sols i les decisions individuals hi feren poc. Això explica que fossin les ciutats britàniques les pioneres a mitjan XIX i que el seu èxit s'estengués en les següents dècades únicament a la resta d'Europa i a Amèrica del Nord.

És a dir, abans que pensar en excusats, cal fer xarxes d'aigua potable i clavegueram, refermar els drets ciutadans, augmentar el nivell de vida i l'escolarització i interioritzar nous costums de comportament individual i públic.

stats