Portada 12/12/2014

Geometria

2 min

No m’explic la disciplina de la geometria sentint-se desordenada, però n’hi ha prou d’una ullada a l’entorn més proper per constatar com de confosa s’ha de sentir la recta matèria.

Més enllà del fet concret de mesurar la geografia, que es suposa invariable –tret dels dies de ventada–, la geometria estableix les normes que regeixen l’ordre, un tema que es fa de cada vegada més complicat de definir. Aquesta setmana Guillem Frontera en feia un excel·lent article, tot explicant com de sorprenent resulta descobrir persones d’ordre, de les que obren amb rectitud.

L’ordre no és que ja no s’ensenyi ni es transmeti de pares a fills, és que és tot el conjunt de normes i dogmes, d’estimes i estigmes, d’obediències i creences el que no és present ni presentable a la vida contemporània. Tota norma sona a cotilla, a límit, a angoixa. I anomenar anarquia o caos a la realitat present serien superlatius injustos. L''atelier' d'un artista és la personificació del caos i el desordre, per més que el resultat de la seva obra sigui el paradigma de la precisió i la claredat diàfana d’idees i conceptes. Per això, llegir Frontera parlar de l’ordre remou el meu desordre interior. Com definiríem avui ordre social? O rectitud de comportament? On deixam la flexibilitat i l’empatia? I en què consisteix allò de la urbanitat? De jovenet em deien que el límit donava forma, que sense forma seríem Déu. Déu! Ha arribat el dia en què els homes podem parlar amb Déu de tu a tu? Som amorfs o infinits?

Quan les famílies ja no són dos i dues fan quatre; ni els matrimonis d’un i una; ni els catalans espanyols; ni els lladres forasters; ni els negres immigrants. Quan els poblers no xerren pobler; ni les verges mengen bunyols; ni les processons signifiquen res. Quan 'es novio de mumare diu; o es germà de sa meva germana sap; o som dos i feim trios'. Quan tot això és el dia a dia, i tanta sort que és així naturalment; quan el domicili o el lloc de feina són exercicis estacionals i efímers. Aleshores, on guardam els conceptes comuns? On estotjam els vestits teixits per aquell clima? Com definim la geografia d’una cultura i de la pàtria en un corpus ensenyable?

Diu Zygmunt Bauman que vivim entre la societat sòlida (valors, seguretat...) i la societat líquida (relativitat de valors, mobilitat, incertesa) i sembla que recomana construir-se la pròpia identitat com un ens flexible i versàtil capaç d’adaptar-se a tots els canvis que cada un haurem d’experimentar al llarg de la vida. Els canvis socials que prediuen les seves teories seran com sempre –cultures substituint-ne d’altres–, però a una velocitat tal que durant els escassos quaranta anys de vida adulta que ens pertoquen de mitjana el principal exercici que acabarem fent consistirà a córrer amb el tren. Bé, a darrere, intentant no perdre’l, o bé a davant, intentant que no ens enganxi. Mentrestant, continuarem valorant Bauman com a lúcid intent d’intentar repensar la societat per eliminar els límits que ens constrenyen la convivència. O potser valgui més trobar valor a solideses antigues que ens hidratin la pell i l’esperit de poble.

stats