Ho havia sentit bé, no m'havia equivocat. El telenotícies anuncià que aquella jornada bona part d'Europa celebraria el 70è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial. Seguidament vaig sentir, en incomptables ocasions, que el 8 de maig de 1945 havia acabat la Segona Guerra Mundial. Si de cas, però no sempre, en el cos o en el desenvolupament de la notícia, es matisava, amb la boca petita i com qui no vol la cosa, que es tractava del final dels enfrontaments al vell continent. El missatge no era altre que el d'identificar el món amb Europa, el mateix que els dels grans fastos de París del mateix divendres.
El que va passar aquell 8 de maig d'ara fa setanta anys no va ser el final de la Segona Guerra Mundial, sinó que l'Alemanya de Hitler es va rendir als aliats. Bé, de fet, ja ho havia fet el dia anterior, però en fer-ho només davant els anglonord-americans, els soviètics exigiren una rendició explícita de la Wehrmacht a l'Exèrcit Roig, cosa que es va produir el referit dia 8. Això és el que succeí aquell dia, que no és poc, per cert.
Però la Segona Guerra Mundial continuà de manera tràgica en altres escenaris del món, especialment al llunyà orient, on el Japó encara resistia amb força l'avanç nord-americà dirigit per Douglas MacArthur i controlava bona part del territori continental xinès conquerit, fins i tot, abans de setembre del 39. De fet, després de la rendició d'Alemanya, l'URSS encara va tenir temps de declarar la guerra al Japó. El final semblava lluny, encara que és veritat que el pitjor havia passat per a Europa. Però no així per a incomptables europeus, especialment els britànics, que seguiren lluitant per defensar el seu imperi contra els japonesos. De fet, fins al 21 d'abril no es va conquerir l'illa d'Okinawa. I, el més important, faltava no el llançament d'una, sinó de dues bombes atòmiques el 6 d'agost a Hiroshima i dos dies després a Nagasaki, per començar a pensar en un final real. Molts de cents de mils de morts d'ambdós bàndols, civils inclosos, com per ser ignorats des de París o Londres.
La Segona Guerra Mundial no acabà oficialment fins al 2 de setembre de 1945, per bé que l'emperador del Japó, Horohito, havia anunciat per ràdio el 15 d'agost la seva intenció de rendir el país.
Té importància tot això o només són batalletes d'historiadors? Evidentment que sí. Cal ser curosos en l'ús del llenguatge per intentar entendre la realitat, i, de la mateixa forma que ja vaig denunciar fa temps un ús inadequat del concepte de feixisme per part de polítics i periodistes actuals, ara he de fer el mateix pel que fa als conceptes i les dates de la Història. La raó és evident. No podrem comprendre el món mentre considerem que un esdeveniment considerat, per definició, universal –d'aquí el qualificatiu de Mundial del conflicte– acabi just quan deixa de ser transcendent per a Europa. L'eliminació de l'eurocentrisme comença per gestos en aparença tan banals com aquest. Això suposaria considerar l'escenari del Pacífic del mateix nivell que l'europeu i, per tant, a Alemanya igual que el Japó. Però en realitat no es fa, ni tan sols en qüestions més consensuades, com és en l'inici de la Segona Guerra Mundial. Si no, com s'entén la unanimitat amb què es considera des d'Occident que aquesta començàs amb la invasió de Polònia ordenada per Hitler el primer de setembre de 1939 i, en canvi, s'ignori olímpicament la invasió de Manxúria per part dels militars japonesos el 1931 o, si es vol, l'inici de la guerra sinojaponesa el 1937.
Però encara se m'acut una altra raó per explicar el lapsus mediàtic d'aquests dies. Aquesta estaria relacionada amb les relacions de poder a l'interior de la UE. De fet, em demano si seria possible, a dia d'avui, organitzar una gran desfilada als Camps Elisis urbi et orbe celebrant explícitament la rendició d'Alemanya. Per allunyada en el temps que estigui. Almanco no quedaria bé davant qui talla el bacallà a Europa a principis del segle XXI. Tanmateix no es tracta d'humiliar ningú, sinó de denunciar que els titulars inexactes o, fins tot, falsos, amaguen o dilueixen que el 8 de maig de 1945 es va derrotar definitivament el nazisme –i per extensió el feixisme–, perquè això, al capdavall, és el que veritablement importa de la derrota d'Alemanya. També cal posar en relleu que la Segona Guerra Mundial, a més d'un enfrontament entre estats d'estil clàssic –i que sembla que és l'únic que es vol celebrar aquests dies–, fou una lluita ideològica, racial i econòmica d'abast global.
