En els darrers temps ha fet fortuna l’expressió que Mallorca és una Sicília sense morts. S’ha de reconèixer que Guillem Frontera la va encertar a l’hora de triar aquest títol per a la seva darrera novel·la; la qual, a més, segur que no ens decebrà atesa la reconeguda trajectòria literària de l’autor.
Ara bé, si m’agrada el títol per a una obra literària, el trobo desafortunat en boca de periodistes i de polítics per a referir-se a Mallorca. La raó més important és que banalitza la violència, mafiosa o d’altre gènere, convertint-la en un element del mateix nivell que, posem per cas, la corrupció política o el clientelisme, fins i tot del robatori de guant blanc. Vull dir que la diferència entre una illa o una terra qualsevol amb “morts” o sense és el tot o res. Perquè en el primer cas, la violència, i més concretament l’assassinat, és un mitjà sistèmic que determina l’exercici de l’autoritat institucional i dels diferents nivells de poder. En altres paraules, les actuacions delictives de caràcter estricament mafiós, com les practicades a Sicília o a Nàpols, però també a Rússia o a Centreamèrica per exemple, no són una simple excrescència de les respectives societats, sinó que formen part de la seva constitució interna i en condicionen la justícia i la capacitat de progrés.
Per tant, senzillament les comunitats dominades per la violència no es poden comparar en termes sociològics i històrics amb les que no ho estan. En les primeres, la denúncia del sistema i l’oposició política són tan infructuoses com excepcionals i heroiques. Són els 43 estudiants mexicans de l’Escola Normal d’Ayotzinapa, assassinats el 26 de setembre de 2014 a Iguala, o el líder opositor rus Borís Nemtsov, abatut a trets en ple centre de Moscou el passat divendres. Tornant a Sicília, recordem el jutge Giovanni Falcone, que volà pels aires el 23 de maig de 1992 a causa del seu afany per aplicar, ni més ni manco, que la justícia. També és el cas de Roberto Saviano, al qual l’escriptura d’un simple llibre dedicat a destapar les vergonyes de la Camorra napolitana i les seves ramificacions a tots els àmbits polítics però també socials, l’ha condemnat per a sempre més a viure d’amagat i exiliat de la seva terra.
Vistes així les coses, Mallorca està a anys llum de Sicília tot i la seva proximitat en el mapa. El jutge Castro ens ho demostra cada dia quan va en moto a la seva feina. Però també ho ha fet el GOB quan ha contribuït decisivament a canvis en el govern balear en el passat recent a cop de manifestacions pacífiques. La campanya contra el TIL, com una clara expressió de la societat civil, superant l’actuació dels sindicats oficials, podria anar pel mateix camí. Això vol dir que els moviments socials i, fins i tot, les eleccions, han estat, són i segurament seran un factor de canvi polític real a Mallorca. També ho seria un nou model econòmic, cosa que significa que el tipus de societat, els seus valors i l’organització política no només depenen de l’acció subjectiva de la ciutadania sinó dels condicionants estructurals, com ens va demostrar Marx. Però és igual, política i economia estan determinats pel nivell de violència intrínseca.
Certament, es podria argumentar que la deriva política actual dominada pel paisatge posterior a la crisi del 2008, on l’augment de les desigualtats econòmiques i la pèrdua de pes de les institucions democràtiques en favor d’altres instàncies no elegides pels votants en els Estats més pacificats del món ens iguala amb els més violents. De la mateixa manera, que arribin tones de fems per a ser processats per Tirme procedents, precisament, del sud d’Itàlia, sembla donar a entendre que estiguem dominats per la Camorra, però sense morts. Ara bé, mentre la màfia seguirà controlant la recollida d’escombraries, guanyi qui guanyi, les eleccions municipals a Nàpols, aquí es podrà vetar la importació de fems depenent de qui surti elegit el proper maig. No és poca cosa. Però la diferència essencial està en el fet que els estudiants de Mèxic senzillament desapareixen de la terra quan demanen un món més just mentre que aquí cent mil persones sortiren al carrer un diumenge per censurar el govern de torn a cara descoberta i amb els nadons en braços. Seria fins i tot immoral comparar la lluita dels estudiants mexicans, els opositors russos o els escriptors napolitans amb la nostra, per la senzilla raó que ells s’hi juguen la vida i nosaltres no.
En definitiva, no debades, a Mallorca, el jutge de la Reial Audiència Jaume Joan de Berga va ser assassinat el 1619 i no el 1992 com el pobre Falcone.
