El ‘Cristo de los Faroles’ Incorporació a la vida civil

El ‘Cristo de los Faroles’ és una talla en pedra del s. XVIII, ubicada a la cordovesa plaça dels Caputxins, que ocupa terrenys que foren antigament del pati del convent del Santo Ángel.

Amb la Llei de patrimoni de les Illes Balears en la mà, amb resultat infructuós, un dia em vaig situar davant un ullastre de casa nostra i li vaig demanar amablement que no fes pus olivó i que en el futur fes olives arbequines. Al següent any vaig mudar d’estratègia. Vaig pensar de fer-ho tot igual, però de posar-hi davant un empeltador, a veure què passava.

No podem demanar que l’om faci peres, però hem après a ajuntar un peu o patró amb una muda o empelt, compatibles.

Amb la Llei de patrimoni de les Illes Balears en la mà, la Comissió situada davant el baluard del Príncep no és capaç de fer que les despulles de l’obra poliorcètica, de l’obra militar, en el s. XXI, s’incorpori a la vida civil. No té capacitat per fer, ni tan sols per triar la muda per la qual es produirà la renovació. Admetré que no sigui el seu comès. Però és el cas que la mateixa administració pública, la Direcció General d’Arquitectura del MOPU, per desembre de 1983, coneixedora d’aquesta realitat, la de què és capaç d’administrar l’ullastre defensiu, però que no té la saviesa necessària per dur a terme la sempre sorprenent acció d’empeltar, de renovar, com dic, va nomenar per fer-ho Elies Torres i José Antonio Martínez, arquitectes.

Del baluard del Príncep, diverses són les branques que es presentaven per empeltar i és el cas que la transformació, encara que avançada, ja ha començat a donar els seus fruits.

Tot i això, l’ens gestor dels valors de l’ullastre, la Comissió de Patrimoni, amb la llei en la mà, ha sentenciat que una part empeltada, la dels fanals, no arribarà a lligar. Amb trajectòria el·líptica, ve a argumentar que la naturalesa de les parts, peu i muda, no són compatibles.

La remota naturalesa del peu, el vell baluard, tot i que desproveïda de les primitives utilitats i funcions, és poliorcètica. Això la Comissió ho deu saber. Per la naturalesa de la muda, per tal que fos compatible amb el peu, es va decidir públicament que fos destil·lada per ambdós mestres. La compatibilitat de peu i muda ja havia estat objecte de comprovació des del tram de les Voltes fins a la plaça Llorenç Villalonga, passant pel baluard de Berard. I ja havia donat els fruits desitjats. Tots sabíem que era oliva bona i no olivó.

Però l’acord pel qual es declara la incompatibilitat res no diu sobre ambdues naturaleses. Silenci i barbotejar sobre termes inintel·ligibles per a la llei, com ara puguin ser façana i tipologia. Res d’útil per empeltar.

Què vol ara la Comissió? Dir com n’Elies i en José Antonio han de filar els fanals?

Mentre el mestre empeltava l’ullastre, amb viu semblant i somriure als llavis, em contava que de jove havia estat a Còrdova i que de vegades anava a la plaça dels Caputxins. Em contava com a les nits, nits de lluna plena i perfum de gessamí, la llum tènue dels fanalets del Sant Crist de ‘los Faroles’ li havien fet bategar el cor i plenar l’ànima.

Al cap d’un temps, l’ullastre va fer olives. Arbequines.