Lemaitre i Banville recepten novel·la negra en comptes d’ansiolítics

BarcelonaUn dels plats forts de la jornada de divendres al festival Kosmopolis va ser la conversa entre l’irlandès John Banville i el francès Pierre Lemaitre, dos dels tòtems de l’actual novel·la policíaca. Moderada per la periodista Anna Guitart, la taula, celebrada al hall del CCCB, va girar al voltant de la situació d’un gènere que, com va recordar Lemaitre, avui dia representa “un 25% de tota la literatura que consumeix un país com França”.

La producció de novel·la negra no és l’únic que els uneix, ja que tots dos van aconseguir l’èxit, precisament, fora d’aquest àmbit; en el cas del francès, va guanyar el premi Goncourt amb la seva primera obra, que no era d’aquest gènere, Ens veurem allà dalt, mentre que l’irlandès ja era un escriptor de prestigi per llibres com El mar i L’intocable abans de passar-se al món del crim. ¿És, doncs, un cas de literatura infravalorada? Banville, que utilitza el sobrenom de Benjamin Black quan escriu gènere policíac, va assegurar que cal reivindicar James M. Cain o Raymond Chandler com “dos dels grans escriptors de la literatura universal” i va reclamar que les llibreries ordenin els seus prestatges per ordre alfabètic “i no per una suposada alta i baixa cultura”.

Entre floretes mútues i crítiques força velades a la novel·la escandinava, Pierre Lemaitre va recordar que el policíac és un gènere que sempre ha triomfat en contextos de crisi, “així s’entén el boom dels últims anys de la literatura sueca”, va dir. Per a Banville, un altre dels factors d’èxit d’aquestes novel·les ha sigut l’augment de la violència quotidiana: “La gent veu atrocitats als mitjans de comunicació i els nostres llibres els permeten el que la realitat els nega, viure-ho en primera persona”. Una afirmació que va recollir Lemaitre deixant una de les frases de la nit: la novel·la negra és un “ansiolític” per a la gent que percep la violència en intangibles com “l’atur i la precarietat”. Interpel·lats per la moderadora sobre fins a quin punt el gènere ajuda a entendre la societat, John Banville va recordar que ells es limiten a retratar moltes coses quotidianes: “Al cap i a la fi hi ha gent normal que també mata, així és el món”.