GastrònomLa festivitat de Sant Antoni se celebra a Ciutadella des del segle XIV i s’hi commemora la reconquesta catalana de l’illa. Entre els actes que han perdurat al llarg dels segles hi ha la processó religiosa dels Tres Tocs -que rememora l’entrada a Ciutadella, la Madina Manurqa, del rei Alfons III, després de pactar la rendició de l’illa amb el tractat del castell de Sent Agayz (Santa Àgata) amb l’almoixerif i rais de Manurqa, Abu Omar- i, per altra banda, el tradicional mercat de taronges, dàtils i garballons, que es du a terme a la plaça de l’Hospital, on abans estava ubicat l’hospital de Sant Antoni -i, amb ell, la congregació de frares antonians, que amb aquests productes recordaven els anys del sant eremita al desert, on s’alimentava dels dàtils i dels garballons, a més del pa que li portava un corb-. De fet, a Ciutadella antigament es feien els panets de sant Antoni, com es varen fer els de sant Blai, els de sant Nicolau i els de sant Dídac en altres poblacions de l’illa on hi havia convents o comunitats religioses.
Però retornant als ‘aliments’ de sant Antoni, podem dir que celebram la festivitat d’un sant vegetarià i fins i tot vegà, ara que aquest mot ha estat escollit com a paraula del 2016. I no té res a veure amb el consum de porquim i de torrades que es fa a la veïna illa de Mallorca, on la festa de Sant Antoni se celebra amb devoció a sa Pobla, Muro i Manacor, entre altres poblacions, com també a Menorca es varen incorporar aquestes torrades a la festa a partir de 1981, en què Sant Antoni -que només era festa a Ciutadella, de la qual és el patró- va passar a ser també el patró de l’illa i es comença a celebrar la Diada del Poble de Menorca.
Els dàtils, que han de ser frescos i esmussen, també han anat evolucionant cap als dàtils confitats o aquells que venen del nord d’Àfrica i que són dolços. També es menjaven els garballons, especialment el cor i les minves, però aquests fa una dècada que varen desaparèixer del mercat de la plaça de l’Hospital, ja que el garballó menorquí està en perill d’extinció.
El darrer dels productes que es varen incorporar a aquest tradicional mercat va ser la taronja, possiblement perquè era la fruita de temporada en centúries passades i que es conreava als barrancs.
Tal com ens explica el botànic Pere Fraga, el taronger dolç ( Citrus x sinensis ), que és el que produeix les taronges a Menorca, com altres cítrics cultivats té un origen incert. És d’origen híbrid. Els seus progenitors serien l’aranja grossa ( Citrus maxima ) i un mandariner ( Citrus reticulata ). És originari del sud-est asiàtic. Les primeres referències del cultiu a Europa són del primer quart del segle XVI al sud d’Itàlia. Probablement varen ser els portuguesos els qui varen introduir les primeres plantes procedents de l’Índia.
A diferència del taronger agre (Citrus x aurantium ) o el llimoner ( Citrus x limon ), el taronger dolç és més exigent en el cultiu. Vol terres relativament fondes, no excessivament humides, però que a la vegada puguin conservar una certa frescor en profunditat. D’aquí que les terres al·luvials, les que es formen a partir de materials acumulats per rius i torrents, li siguin favorables. A Menorca les trobam dins barrancs i canalons, és aquí on hi ha els millors horts de tarongers. En aquests ambients també hi troba la protecció de la tramuntana, ja que no li agrada el vent fred i sec. Pel fet de ser originari de regions càlides, tampoc vol gelades fortes i continuades. Al sud-est asiàtic la pluja és estacional, irregular, però sovint torrencial. Per açò els cítrics responen bé a regs ocasionals abundosos, com es feia antigament amb el sistema de canals.
Actualment la majoria de tarongers dolços són del grup navel. El nom deriva de la presència d’un ‘llombrígol’ (en anglès navel ) a l’àpex del fruit dins el qual es veuen com altres fruits més petits. A començament del segle XIX, a Portugal ja hi havia una varietat amb aquest nom (umbigo ). L’èxit de les navel es deu a la seva dolçor, bona conservació i l’absència de pinyols. Abans, la taronja més cultivada era la que coneixem com de suc (taronja de Menorca), més petita, amb pinyols i no tan dolça. N’hi havia altres varietats, com la taronja reial, la més dolça de totes, i la de sang, caracteritzada per la pigmentació vermella a la carn.
La recepta: Taronges amb mel i canyella
Ingredients i elaboració
Una taronja per persona
Una cullerada de mel per taronja
Una culleradeta de canyella molta per taronja
Pelarem les taronges, les partirem en grells o en rodelles, i les posarem dins un plat o safata. Les regarem amb una bona cullerada de mel de Menorca i després hi posam canyella per damunt. Hi ha qui, a més de la mel i la canyella, hi posa sucre. Aquestes postres antigues són una gran aportació de vitamina C, a banda d’aportar els beneficis de la mel i de la canyella. No només són bones per curar i tractar els refredats i grips, sinó que també és un plat depuratiu per a després dels excessos de les festes.
