Messi envia un missatge d’optimisme

Cap d'EsportsL’alegria ha tornat al Camp Nou i ho ha fet just abans del partit que pot marcar els últims mesos de regnat de Luis Enrique. La millor versió en mesos del Barça es va espolsar un Celta decebedor (5-0) i va recuperar el liderat que durant poques hores li havia pispat un Reial Madrid molt sòlid a Eibar. I, de passada, va encendre la flama de l’esperança abans de rebre el PSG. Si el miracle de convertir-se en el primer equip que aixeca una eliminatòria europea després de perdre l’anada per 4-0 és possible és bàsicament perquè aquest Barça, jugant així, és un equip diferent. I les grans gestes reclamen gent especial com Messi, l’home que marca el camí i fa que els altres el segueixin amb els ulls tancats. El futbol, en alguns moments, es converteix en un acte de fe, i els mateixos creients que se sentien perduts després de París ara hi creuen i veuen en Messi el seu Moisès, el líder barbut que els podrà treure del desert on van entrar fa uns dies a París i obrar miracles.

El partit, de fet, va acabar amb onze pancartes a la zona de la graderia d’animació que convidaven a creure-hi després d’una actuació magnífica d’un equip que, efectivament, hi creu. El duel de dimecres contra els francesos, que abans, amb molts suplents, havien derrotat sense brillar el Nancy (1-0), va marcar la nit al Camp Nou. Cada bona acció dels jugadors servia per somiar. Cada cop que el Barça feia un gol, els barcelonistes es fregaven els ulls, intentant transformar Sergio Álvarez, el porter del Celta, en Trapp, el porter del PSG. I quan en els últims minuts Iago Aspas buscava el gol de l’honor gallec, més d’un imaginava una contra de Cavani amb un 5-0 i s’estirava els cabells. Però, per sort, els jugadors del Barça van estar per la feina, concentrant-se en un partit molt important i pensant en la Lliga. De miracles i nits èpiques se’n començarà a parlar a partir d’ara.

Luis Enrique va donar descans a Iniesta i Mascherano, que van tenir minuts a la segona part, i va fer jugar un equip físicament molt endollat. Però, per sobre de tot, un equip en què Leo Messi feia el que volia. L’argentí va fer dos gols, tots dos estèticament preciosos, i va donar dues assistències. Va ser el Messi de les grans ocasions, aquell jugador que aconsegueix canviar-ho tot. Aquell que sempre s’emporta la pilota, que sembla jugar a una velocitat diferent, que fa obrir boques a la graderia i sedueix amb el seu joc. L’argentí es va encarregar de fer el primer gol amb una gran jugada en què es va anar traient de sobre els futbolistes del Celta sense despentinar-se, i abans del descans ja li havia regalat el segon gol a Neymar, que, en rebre una assistència tan bona, es va sentir amb el deure de millorar la jugada, tocant la pilota amb suavitat, fent un ciri per sobre de Sergio Álvarez. El Barça sempre va aconseguir superar un Celta que també s’il·lusiona a Europa, ja que dijous juga a l’Europa League, i que va ser més defensiu que altres cops, sense trobar la tecla per aturar un Barça molt endollat. Amb Sergi Roberto amunt i avall, ara fent de migcampista ara de lateral, modificant el sistema de l’equip, el Barça va jugar unit, va atacar unit i va defensar unit. Va convertir la possessió de pilota en un escut amb el qual atacar i també en una manera de decidir abans del descans un duel suposadament complicat. Busquets, amb les línies juntes, va excel·lir acompanyat d’un Rafinha una mica garrepa quan arribava i un Rakitic que no deixa de millorar. Les seves nits dolentes semblen cosa del passat.

Va ser un partit rodó d’un Barça que, un cop ha aconseguit descansar una setmana, s’ha sentit més fort. El Camp Nou feia temps que no veia un partit tan complet d’un equip que va convertir una jornada de Lliga en una festa a partir del descans. Messi feia el que volia, Neymar era el seu aliat i només Suárez es va quedar sense marcar d’un trident que torna a jugar a prop del porter rival. I ho fa amb els seus companys a prop, fent el camp petit, jugant juntets i no separats en un terreny de joc molt llarg en què el Barça es perdia no fa tant. Com a París.

El tercer gol el va fer Rakitic, el quart va ser obra d’Umtiti -que va estrenar-se com a golejador- i Messi va tancar el seu recital amb una jugada individual en què, de nou, va semblar el protagonista d’un videojoc burlant defenses de fusta d’un futbolí, estètics, quiets, com si els fes por la sola presència d’un Messi destinat a ser sempre protagonista. Si el seu joc i els seus gols van enviar un missatge d’optimisme a la graderia i van provocar suor freda al clatell d’Unai Emery, el tècnic del PSG, la manera de celebrar el seu primer gol, fent un gest com si parlés per telèfon, va fer embogir tothom intentant imaginar què volia dir. ¿Era una manera de demanar que li truquin per renovar? Si aquesta trucada encara no s’hagués produït, a la llotja hi hauria un problema ben clar. Per tenir fe, el Barça necessita el seu Messies.