Per un derbi capital
Amb l’Inter fora d’Europa, després de sumar vuit punts dels últims trenta, i el Milan sisè, qualificat per al segon torneig continental gràcies al triomf del Juventus a la Coppa, el futbol milanès torna a exhibir la seva decrepitud. La posició rossonera és la més alta de les últimes quatre lligues, amb el desè lloc de fa dos anys com a nadir. El seu rival ciutadà, campió d’Europa el 2010, no participa en la Champions des que l’Olympique marsellès el va liquidar als vuitens de l’edició 2011-2012. Són llunyans, per tant, els temps dels derbis que avançaven la sort de tot el campionat, mecanografiats per Gianni Brera amb una característica precisió en l’anàlisi. El novembre del 1966, en una crònica d’encapçalament sorprenentment vigent, Brera escrivia: “Ha perdut el Milan, i estaria tristíssim si el vencedor no hagués sigut l’Inter. Els partisans bojos i els histèrics que diguin i pensin el que vulguin. Jo soc llombard i m’estimo els equips de la meva capital, tots dos, per igual”. Brera, en realitat, era seguidor del Genoa, però en els seus escrits a Il Giorno relatava duels on sovint guanyava el més mal classificat i que encenien l’orgull local de saber-se la capital futbolística italiana. Aquesta primacia, com dirien ells, ara “ non c’è più”.
Tot i les peculiaritats del futbol, no deixa d’estranyar que diverses rivalitats locals ignorin el benefici mutu de la competència i vagin més enllà de voler que el veí es classifiqui per sota per desitjar-ne, directament, l’ensorrament, la minorització, el descens. Encara que no sigui un sentiment unànime entre els aficionats del Barça, la celebrada desigualtat respecte a l’Espanyol no és bona per al futbol català i no reflecteix la realitat de la segona comunitat autònoma en quantitat de llicències. Mentre Madrid, regularment, col·loca els seus dos conjunts més representatius a l’elit europea i afegeix un o dos participants més a Primera, Catalunya mostra el mateix quadre des de fa dècades: un Barça en primer pla, un Espanyol que tan aviat ha flirtejat amb Europa com amb la Segona Divisió i, cada dotze anys, la pinzellada d’un equip d’una de les altres capitals del país. Certament, l’escenari català és més ric que els de París i Berlín, més exitós que els de Sevilla, Gènova o fins i tot Roma, té una rèplica força fidel a Torí, però li falta la transcendència de Lisboa o Manchester i és lluny del competitiu mosaic de Londres, paradoxalment admirat per no pocs supremacistes culers. Aquí els derbis no han esdevingut decisius perquè hi hagi un títol en joc per als dos sinó perquè un li vol fer la guitza a l’altre: així, l’entitat del duel s’empetiteix. Cal esperar que la consolidació del projecte de l’Espanyol el porti amb freqüència als llocs de privilegi i permeti al futbol català presumir d’un derbi capital que ara Milà enyora.
