Putin rumia un nou imaginari
Després de quinze anys, res no fa pensar que Vladímir Putin percebi el seu mandat com un parèntesi en la història de Rússia, ben al contrari. Putin es veu com l’artífex d’un interregne que tindria com a missió consolidar o almenys apuntalar l’Imperi Rus en els difícils temps de la globalització i la multilateralitat. I no seria agosarat concloure que l’amo del Kremlin necessita teixir un nou imaginari que combini els factors de cabdillisme i d’imperi amb un nacionalisme rus desacomplexat. Un imaginari que no trenqui amb el passat soviètic -ni amb l’immediatament postsoviètic- però que en poleixi les simbologies més obscures i ambigües. Un imaginari que rellegeixi la història i la readapti.
I sembla que el calendari brinda oportunitats: el desembre d’aquest any 2016 es compleixen 25 anys de la dissolució de la Unió Soviètica i l’any que ve, el 2017, en farà 100 de l’inici de la Revolució d’Octubre. El final i el començament de l’era soviètica es toquen, tot dibuixant un cercle que es tanca: el final d’un cicle històric. Putin podria utilitzar l’aniversari del final de l’URSS per intensificar el clima de guerra freda i la doctrina del ressentiment basada precisament en la manera com Occident va imposar l’escenificació del daltabaix soviètic en format d’humiliació i rendició incondicional. Possiblement per això el Kremlin ha mantingut viu tots aquests anys el record de Stalin com a cabdill de la victòria del 1945. De fet, Putin sempre s’hi ha emmirallat, se n’ha sentit continuador, des que el 21 de desembre del 1999, ja com a primer ministre i hereu de Borís Ieltsin, va presidir un brindis per Stalin a la Duma, a pocs metres de l’hemicicle.
Stalin, pare de la pàtria, seria, doncs, una icona destacada del nou imaginari, tenint sempre la cura d’esborrar del quadre les ombres dels gulags i ometre els recomptes de morts i desapareguts: la memòria no entra en els plans del Kremlin. Pel que fa al nom de la cosa -l’URSS-, tot just arribar al poder l’any 2000, Putin va recuperar-ne l’himne i al cap de poc la bandera roja va tornar a tenir estatus oficial, no com a bandera de Rússia però sí com a emblema de l’exèrcit: l’heroic Exèrcit Roig.
I per tenir contents els sectors benestants i benpensants que han descobert la fe cristiana ortodoxa i els comptes corrents ben farcits, Putin ha tingut paraules compassives per als Romànov, la família imperial assassinada el 1918. Aquest és un dels punts de partida de la -diguem-ne- condemna històrica de Lenin consumada el gener d’aquest 2016 quan Putin titlla de “cruel” el líder bolxevic i li retreu haver gestat l’esclat de l’imperi i el trencament de Rússia, amb l’autodeterminació, el federalisme i les autonomies.
El cap del Kremlin també renega de Lenin per l’impuls revolucionari que va capgirar tot el sistema de vida rus, i no és gens estrany: a Putin, que és tan neosoviètic com neocon, li repugnen les mobilitzacions socials que no siguin d’adhesió al règim i als seus valors nacionals. I tot i que la maquinària de propaganda no s’ha estat de donar ajudes als règims bolivarians de matriu marxista -amb menys devoció, això sí, que les que s’han concedit a Marine Le Pen-, Putin no vol ni pensar que un nou marxisme rus, sorgit de les misèries de la crisi econòmica, arribés a amargar-li la vida rescatant el que possiblement hi ha de rescatable en la mitologia d’Octubre.
Putin estaria, doncs, repensant l’imaginari de la Rússia imperial aprofitant i reordenant les icones estalinistes i tsaristes que puguin ser més venerables un cop posades en un escenari polític postmodern. Un imaginari que serveixi de pantalla a un règim de capitalisme corrupte, sorgit precisament de la subhasta delictiva dels béns d’un estat pretesament proletari.
