15/06/2015

Alemanya: hipocresia d’estat

4 min
Alemanya: hipocresia d’estat

Durant les últimes setmanes Alemanya s’ha vist sacsejada per la filtració d’un seguit de documents governamentals que han revelat una intensa col·laboració entre els serveis secrets alemanys a l’estranger i l’Agència de Seguretat Nacional dels EUA (la NSA), incloent-hi l’espionatge a altres governs europeus. Al mateix temps, uns correus electrònics filtrats als mitjans de comunicació han revelat que l’acord promès de “no-espionatge”, en negociació des de la revelació el 2013 de la vigilància per part de la NSA de funcionaris del govern alemany, no estava a punt de tancar-se ni de bon tros, contràriament al que havia afirmat de manera explícita l’oficina de la cancellera Angela Merkel.

Aquestes revelacions han alimentat un encès debat al Bundestag. “No ens hauríem de convertir en vassalls dels Estats Units i ignorar els drets del Bundestag”, va dir Yasmin Fahimi, secretària general del Partit Socialdemòcrata. Però hi ha alguna cosa més que antiamericanisme en l’actual afer de l’espionatge. És un símptoma del gran engany de la política de seguretat alemanya en l’era posterior a l’11-S, un engany mantingut tant pels democristians de centredreta de la senyora Merkel com pels socialdemòcrates: durant almenys una dècada, malgrat que tots els governs alemanys han mantingut una actitud més o menys crítica amb la política de seguretat nord-americana, Alemanya hi ha col·laborat secretament: ha donat suport en privat a la major part de coses que ha condemnat públicament.

El fet d’espiar països amics n’és un exemple colpidor. El 2013, quan va esclatar la notícia que la NSA li havia punxat el mòbil, Merkel va reaccionar amb indignació. “L’espionatge entre amics és totalment inacceptable”, va dir a l’octubre, i va semblar que prometia que Alemanya no espiaria mai els seus aliats. I, tanmateix, tal com han demostrat els documents filtrats i una investigació del Bundestag, la seva indignació pública amagava una veritat incòmoda: que els serveis secrets alemanys, coneguts per les sigles alemanyes BND, han ajudat la NSA a espiar a Europa, en part sense tenir-ne consciència, però també de manera deliberada. De fet, un memoràndum d’entesa del 2002 que establia la col·laboració germano-americana permetia explícitament la vigilància de les institucions europees, un detall interessant que la investigació del Bundestag també ha fet sortir a la llum.

És un document delicat, no solament perquè demostra fins on arriba la col·laboració del BND sinó també perquè quan es va firmar, el 2002, el cap de l’oficina del canceller, i per tant dels serveis secrets, era el polític socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier, que actualment és el ministre d’Exteriors.

La hipocresia a l’hora d’afrontar l’afer de l’espionatge no és solament vergonyosa; ha sigut una manera efectiva d’evitar el canvi. És revelador comparar ara la posició d’Alemanya i els Estats Units, dos anys després que les filtracions d’Edward J. Snowden desencadenessin un debat sobre la seguretat i les llibertats civils a tots dos costats de l’Atlàntic.

Pocs dies després que el senyor Snowden publiqués els seus primers documents, el president Obama va fer un pas endavant i va defensar els programes de vigilància americans. Però a mesura que els diferents bàndols de la discussió s’han encarat en els mitjans de comunicació i en el Congrés americans durant els dos últims anys, el president Obama ha variat de postura, i s’ha mostrat més obert a les reformes. Potser les coses no són allà on voldrien els llibertaris civils, però amb la Freedom Act s’ha arribat a un nou equilibri entre les pràctiques governamentals i els valors democràtics.

En canvi, a Alemanya, aparentment en contra de la vigilància, les perspectives perquè es faci una reforma semblant que adapti el marc legal dels serveis secrets a l’era digital són vagues en el millor dels casos. La senyora Merkel està clarament disposada a col·laborar amb la NSA, però ha aconseguit defugir el debat. El seu govern ha aconseguit atorgar-se el paper de l’ingenu. “Internet és una novetat per a tots plegats” va ser una de les seves primeres afirmacions com a reacció a les filtracions de 2013.

Mentrestant, l’1 de juny, poques setmanes després de l’escàndol del BND, la senyora Merkel va obrir un “diàleg amb els ciutadans” sobre “qualitat de vida”. Reunida amb 60 alemanys escollits per representar grups d’edat i d’ingressos diferents, va dir: “Vull saber què és important per a vosaltres, quines són les vostres càrregues”. Les respostes dels ciutadans van girar a l’entorn de coses quotidianes, com les pensions o el declivi de les botigues de queviures a les zones rurals. Són preocupacions serioses, però petites, sobretot tenint en compte l’absència de diàleg sobre la vigilància. Parlar sobre “qualitat de vida” i al mateix temps sufocar el debat públic sobre la política de seguretat alemanya és una nova variant de la forma de govern paternalista d’Angela Merkel. Nois, vosaltres ocupeu-vos de les vostres feines i els vostres fills, diu el seu missatge. Deixeu que jo m’ocupi de la resta. Però la democràcia també inclou tractar les qüestions difícils.

És veritat que el BND i la NSA no tenen res a veure, i que un programa com la recopilació massiva de dades telefòniques per part de la NSA no ha existit mai a Alemanya. Ara bé, defugint el debat, la senyora Merkel s’ha assegurat que Alemanya no afronti algunes qüestions difícils. ¿S’ha de permetre que el BND ignori les llibertats civils que els alemanys tenen a casa quan actua a l’estranger? Quants diners volem gastar-nos en els serveis secrets? ¿O estem disposats a acceptar el preu que implica dependre de socis poderosos com la NSA?

Si Alemanya vol entrar en el joc de l’espionatge d’acord amb les seves pròpies regles i no ser un lacai de la NSA, ha d’enfortir els seus serveis secrets amb molts diners. Probablement la població alemanya hi donaria suport. Efectivament, tot i la preocupació per les intromissions americanes, gairebé cap figura política d’Alemanya qüestiona el dret del BND d’existir i la necessitat d’una vigilància de les telecomunicacions.

Si enfortir els serveis secrets passa per enfortir la supervisió del Parlament, fàcilment els alemanys hi estaran disposats. Però per poder constatar que això és així, la senyora Merkel hauria de tenir la valentia de començar a parlar-ne de veritat.

stats