25/01/2015

El Canòdrom i la innovació cultural

3 min
El Canòdrom i la innovació cultural

L’Ajuntament de Barcelona acaba de presentar el nou projecte del Canòdrom de la Meridiana amb la intenció de convertir-lo en un centre que connecti la creació i la innovació cultural (en un sentit ampli de la paraula) i l’economia productiva. Es tracta, en darrera instància, de posar en marxa un viver d’empreses que faciliti sortides comercials sostenibles als creadors emergents. El projecte està destinat a generar una certa polèmica, bé sigui perquè s’abandona tota idea de convertir aquest equipament en un centre d’art contemporani que doni visibilitat a la creació experimental, bé sigui perquè la relació entre economia i creació ha estat tradicionalment polèmica, i especialment quan l’administració desenvolupa funcions d’intermediació.

A Barcelona la creació i la producció de continguts culturals innovadors tenen poca porositat comercial i costa molt que arribin al gran consum. No som una ciutat amb gran diversitat de mitjans de comunicació ni disposem d’una demanda cultural preparada i exigent que relativitzi els conceptes de públic tradicional i públic alternatiu. Uns i altres es barregen molt poc.

El cert, doncs, és que Barcelona necessita un centre d’aquestes característiques. Al llarg de la seva història, Barcelona Activa, que és el centre de promoció i suport a iniciatives empresarials emergents, ha donat suport a centenars de projectes i ha contribuït a través de cessió d’espais, d’assessorament o de capital risc a fer que moltes d’elles s’hagin desenvolupat. Lamentablement, en aquesta llarga llista d’iniciatives no n’hi ha pràcticament cap de cultural, per bé que moltes tracten elements tan propers al sector com el desenvolupament de soft, les aplicacions logístiques o l’ e-commerce. Passa una cosa similar si analitzem la destinació de les inversions dels múltiples fons de capital risc que existeixen al país. La realitat és que els creadors culturals tenen enormes problemes per accedir al finançament, la qual cosa debilita l’estructura productiva del sector i disminueix la seva capacitat per competir dins i fora de les nostres fronteres.

Hi ha dues explicacions per entendre la persistent reticència dels inversors a posar la seva confiança en un àmbit de l’activitat econòmica que, en realitat, presenta indicadors globals força positius. El primer és la gran presència de l’administració pública com a benefactora econòmica del sector. Això no és dolent en si mateix però, sens dubte, el predomini de la subvenció a fons perdut com a política pública hegemònica resta credibilitat a la cultura davant d’uns inversors que cerquen, en darrera instància, un rendiment econòmic. La solució no és eliminar subvencions sinó reequilibrar-les amb altres modalitats de suport econòmic i jurídic més adients a les múltiples realitats empresarials existents. El segon és l’escassa preparació dels creadors per explicar els seus projectes des de la perspectiva del potencial que genera comercialitzar-los. De fet, és tradició del sector cultural posar molt més èmfasi en les virtuts de les idees i en els costos de producció que no pas en la promoció i el màrqueting.

Aquestes dues circumstàncies atorguen a la cultura un aire d’afer públic i una debilitat econòmica que esdevenen un autèntic estereotip, malgrat que la realitat demostri que, en la seva globalitat, és un potent motor cultural a tots els països avançats.

La cultura necessita una mirada econòmica particular, un model de finançament basat en una percepció del risc i de la rendibilitat a mitjà i llarg termini que no es troba fàcilment als bancs ni s’adiu amb el rigor administratiu d’unes institucions que es regeixen pel principi pressupostari de l’anualitat. És per això que cal celebrar la iniciativa del Canòdrom. Però seria un greu error que aquest projecte esdevingués un apunt més en la tradició endogàmica del sector i una solució parcial per a uns creadors emergents estructuralment allunyats del mercat cultural.

Certament, l’èxit del Canòdrom no s’haurà de mesurar pel nombre de projectes que aculli, sinó per la seva capacitat per generar relacions de confiança amb l’Institut Català de Finances, amb els bancs i amb els fons de capital risc que busquen projectes prometedors.

stats