Misc 10/05/2014

Crimea i l’efecte pervers

i
Albert Branchadell
3 min

El 16 de març els crimeans havien de triar entre l’annexió a la Federació Russa i el restabliment d’una incògnita Constitució del 1992. Ara que l’annexió és un fet consumat, potser és un bon moment per a recordar aquella Constitució i situar el cas crimeà en un univers més ampli del qual puguem treure alguna lliçó, sense perdre de vista l’est d’Ucraïna.

Després d’uns moments de vacil·lació, el sobiranisme català es va desmarcar del secessionisme crimeà. Però si anem més enllà de la crisi recent, la veritat és que hi ha paral·lelismes. Sense cap tanc rus al carrer, el 5 de maig del 1992 el Parlament crimeà va exercir el que avui anomenaríem dret a decidir: va proclamar la “sobirania” de Crimea i l’endemà va aprovar una Constitució que la definia com un estat (sense l’adjectiu independent ) que havia de regular les seves relacions amb Ucraïna per un tractat bilateral, declarava el rus llengua oficial i considerava llengües estatals tant l’ucraïnès com el tàtar.

Ara seria llarg d’explicar per què aquesta Constitució va acabar substituïda per una altra que definia Crimea com una part “inseparable” d’Ucraïna, reduïa el seu Parlament a “òrgan representatiu” i privava la llengua russa de la seva oficialitat. Què hauria passat aquest any a Crimea si la Constitució del 1992 hagués perdurat? No es pot descartar que la resposta sigui “res”. (A l’est potser tampoc no estaria passant res si Ucraïna, en comptes de definir-se com un estat unitari i indivisible amb l’ucraïnès com a única llengua oficial, hagués optat per un estat federal amb dues llengües estatals.)

La lliçó que es pot treure del cas crimeà és clara: no reconèixer la voluntat d’autogovern és un error polític que tard o d’hora es paga. En altres paraules: el fre a l’autonomia d’avui és la secessió de demà. En això Crimea no és un cas únic. Kosovo segueix el mateix patró. Els kosovars tenien una província autònoma però aspiraven a tenir una República com els seus compatriotes eslovens, croats, bosnians, serbis, macedonis i montenegrins. Contràriament a això, el que va fer Slobodan Milosevic l’any 1990 va ser eliminar l’autonomia de Kosovo. Amb el matís de l’aparició tardana d’un actor nou anomenat Vladímir Putin, el cas d’Ossètia del Sud no és gaire diferent. A l’antiga URSS, Ossètia del Sud era un oblast autònom dins la República Socialista Soviètica de Geòrgia i tenia aspiracions de pujar a la categoria de República Autònoma. Contràriament a això, el que va fer el president Zviad Gamsakhúrdia l’any 1990 va ser suprimir l’oblast autònom. L’est d’Ucraïna només és una variant del problema: la millor manera de gestionar una societat històricament, políticament i lingüísticament dividida com la ucraïnesa no és precisament un estat unitari.

En ciències socials s’ha fet servir el terme efecte pervers per a designar les conseqüències no desitjades d’una acció humana i més concretament l’efecte contrari del que es proposa obtenir aquesta acció. Si les elits ucraïneses es pensaven que combatre la Constitució del 1992 era la millor manera de mantenir Crimea dins d’Ucraïna ara poden tastar l’efecte pervers de les seves accions. Si creien que un estat unitari era el camí per a preservar la unitat d’Ucraïna, la cosa pot acabar exactament al revés. Etcètera.

En el món dels efectes perversos, el component lingüístic hi té un paper destacat. Sovint, els estats segueixen polítiques d’unificació lingüística amb l’objectiu d’assegurar la lleialtat dels ciutadans. Però sovint el resultat no és altre que la desafecció. Aquí tant Crimea com l’est d’Ucraïna són il·lustracions pertinents. Abans de la crisi actual, molts ucraïnesos russòfons es preguntaven per què havien de ser lleials a un estat que no reconeixia la seva llengua. Ara, en plena crisi, fins i tot els americans, tan poc avesats al pluralisme lingüístic, han empès el president Turtxinov a prometre un estatus especial per a la llengua russa a més de la descentralització de l’estat.

La conclusió catalana de tot plegat no pot ser més òbvia. Cada pas que fa l’estat espanyol en contra de l’autonomia o a favor de la unificació lingüística inclina més catalans a la deslleialtat. I cada cop que els sobiranistes catalans neguen obertament o rebutgen sotto voce la possibilitat de ser català i parlar en castellà (cada cop que eviten el terme oficial per a referir-se a l’estatus del castellà en el futur estat català, com va fer CDC a la seva darrera convenció nacional) el que fan és tirar una pedra innecessària a la seva pròpia teulada.

stats