Del procés al procés constituent
Un cop aclarida la data de les properes eleccions, una de les grans incògnites que planaven damunt el procés sobiranista era el com i el quan de l’elaboració i aprovació de la Constitució del nou estat català.
En la seva conferència del 25 de novembre, quan va llançar l’oferta d’eleccions immediates amb una llista independentista única, el president Mas va proposar que en la nova legislatura s’encetés un procés participatiu “per preparar les bases d’una futura Constitució catalana”, que hauria de ser aprovada en la legislatura següent, després d’unes eleccions constituents. En l’estira-i-arronsa posterior Mas va canviar el seu plantejament. En la carta que va enviar a Junqueras el 8 de gener, una de les tres opcions de Mas era que els grups parlamentaris actuals elaboressin una proposta de Constitució catalana que servís de base per als programes electorals dels partits independentistes, amb la idea de convocar eleccions a continuació. En la presentació de l’acord Mas-Junqueras del 14 de gener sobre el 27-S es va parlar del “full de ruta compartit” però no es van donar detalls sobre el timing de la Constitució catalana. Posteriorment, en l’acord fet públic el 13 de març (el que no incloïa la paraula independència ), tot el que es va aclarir és que després de les eleccions, si guanyaven les forces sobiranistes, s’iniciaria un procés constituent que duria a una misteriosa “culminació democràtica del procés per part del poble de Catalunya”.
Quan semblava que la vaguetat seguiria llastant el procés una estona més, el passat 30 de març CDC i ERC van sorprendre propis i estranys amb la signatura d’un preacord de full de ruta unitari que preveu per després de les eleccions el que ja preveia el document del 14 de gener puntualment filtrat a la premsa: l’aprovació d’una declaració sobiranista inicial, l’elaboració d’un projecte de text constitucional “en el termini aproximat de 10 mesos”, i la posterior celebració d’un referèndum sobre aquest text constitucional, el resultat positiu del qual permetria la proclamació definitiva de la independència. Tot plegat en un màxim de 18 mesos.
18 mesos és anar ràpid o massa a poc a poc? Depèn. Si donem un cop d’ull a altres processos sobiranistes europeus del nostre passat recent, en l’extrem de la rapidesa trobem el cas d’Eslovàquia. Els dies 5 i 6 de juny de 1992 es van celebrar les eleccions, que va guanyar (74 de 150 escons) el partit de Vladimír Mečiar; el dia 17 de juliol el Parlament eslovac va aprovar la declaració d’independència (per 113 vots a 24); el dia 23 de juliol Mečiar i el líder txec, Václav Klaus, van pactar la dissolució de Txecoslovàquia; i el dia 1 de setembre (és a dir, cinc setmanes després) el Parlament eslovac va aprovar la Constitució de la República Eslovaca.
En l’extrem de la lentitud hi podríem posar Ucraïna. A Ucraïna les eleccions es van celebrar el 4 i 18 de març de 1990. El 16 de juliol de 1990 el Parlament ucraïnès va aprovar una declaració (simbòlica) de sobirania. Enmig del caos subsegüent a l’intent de cop d’estat, el dia 24 d’agost de 1991 el Consell Suprem va aprovar la declaració d’independència (per 321 vots a 2), que va ser ratificada en referèndum l’1 de desembre. En aquest cas, la Constitució va trigar bastant més de cinc setmanes. Fins al 8 de juny de 1995 va seguir en vigor (amb les esmenes imprescindibles) la Constitució de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Aquell dia es va aconseguir pactar l’anomenat “tractat constitucional” ( konstitutsijnij dogovir ), una espècie de full de ruta que va servir de model per a la Constitució finalment aprovada la nit del 27 al 28 de juny de 1996, és a dir, gairebé cinc anys després de la declaració d’independència.
Si alguna cosa ens ensenya la política comparada és que mai no hi ha dos casos idèntics. Amb tot, la pregunta que ens podem plantejar igualment és si el procés constituent català s’assemblarà més a l’eslovac o a l’ucraïnès. És veritat que en el cas eslovac la posició txeca va facilitar molt les coses, però en el cas d’Ucraïna la lentitud no es pot atribuir a l’oposició d’un poder central desintegrat, sinó més aviat a les divisions internes. A Catalunya, i més veient les escaramusses posteriors al 9-N, la veritat és que no hi ha gaires raons per a la confiança. Un sol exemple servirà: si en 35 anys les nostres elits polítiques no han estat capaces d’elaborar una simple llei electoral, com es pot creure que “en el termini aproximat de 10 mesos” es posaran d’acord per aprovar una Constitució?
