03/02/2015

Grècia enterra l’austeritat alemanya

4 min
Grècia enterra l’austeritat alemanya

No fa gaire els polítics i periodistes alemanys van assegurar, confiats, que la crisi de l’euro s’havia acabat. Segons creien, Alemanya i la Unió Europea havien capejat el temporal. Avui sabem que aquest va ser un altre error en una crisi que continua i que d’errors ja n’ha vist molts. L’últim, com la majoria dels anteriors, va néixer de falses il·lusions... i un cop més ha sigut Grècia la que ha acabat amb el somieig.

Abans de l’aclaparadora victòria del partit esquerrà Syriza en les recents eleccions generals de Grècia ja era evident que, lluny d’haver-se acabat, la crisi amenaçava d’empitjorar. L’austeritat -la política de sortir d’un període d’escassetat de demanda mitjançant l’estalvi- senzillament no funciona. En una economia en contracció, la relació deute-PIB d’un país augmenta en lloc de reduir-se. I ara els països d’Europa que estan en crisi a conseqüència de la recessió, a força d’estalviar han caigut en una depressió caracteritzada per un atur massiu, nivells alarmants de pobresa i poques esperances.

Es va advertir que hi podria haver una greu reacció política, però no se’n va fer cas. El govern de la cancellera Angela Merkel, obnubilat per un tabú tan arrelat a Alemanya com el de la inflació, va insistir tossudament que el dolor de l’austeritat era essencial per a la recuperació econòmica, i la UE no va tenir més opció que acceptar-ho. Ara, quan els votants de Grècia han deposat una elit corrupta i esgotada per encimbellar un partit que ha jurat posar fi a l’austeritat, ha arribat la reacció.

Però tot i que la victòria de Syriza pot assenyalar el començament d’un nou capítol de la crisi de l’euro, el perill polític -i possiblement existencial- que afronta Europa és més profund. La decisió del Banc Nacional Suís d’abandonar la vinculació del franc amb l’euro, que va tenir lloc inesperadament el 15 de gener, no representa una amenaça financera immediata, però va ser un enorme cop psicològic que reflectia i reforçava una enorme pèrdua de confiança. Com aquesta iniciativa del BNS donava a entendre, l’euro segueix tan fràgil com sempre. I la posterior decisió del Banc Central Europeu de comprar més d’un bilió d’euros (1,14 bilions de dòlars) en bons dels estats de la zona euro, tot i que correcta i necessària, ha debilitat encara més la confiança.

El resultat de les eleccions gregues era previsible des de fa més d’un any. Si les negociacions entre la troica (la Comissió Europea, el BCE i el Fons Monetari Internacional) i el nou govern de Grècia són positives, el resultat serà un acord que salvarà la imatge de totes dues parts. Si no s’arriba a un acord, Grècia suspendrà pagaments.

Encara que ningú pot predir què significaria per a l’euro una suspensió de pagaments grega, no hi ha dubte que comportaria riscos per a la continuïtat de la divisa. I és igualment segur que Alemanya no se salvaria del megadesastre que podria resultar d’una ruptura de la zona euro.

Un acord tindria com a conseqüència de facto una relaxació de l’austeritat, cosa que comportaria importants riscos interns per a Merkel (encara que menys dels que tindria una fallida de l’euro). Ara bé, donada la immensa popularitat que té a Alemanya i al seu partit, Merkel està subestimant les opcions de què disposa. Si confiés en si mateixa podria fer molt més.

Al final potser no tindrà cap més opció. En vista de la repercussió de les eleccions gregues en l’evolució política d’Espanya, Itàlia i França, on el sentiment antiausteritat és igualment intens, la pressió política tant de dreta com d’esquerra sobre l’Eurogrup -la reunió dels ministres de Finances de la zona euro- augmentarà molt. No cal ser profeta per predir que el capítol més recent de la crisi de l’euro deixarà feta miques la política d’austeritat d’Alemanya... si no és que Merkel vol córrer de veritat l’enorme risc de deixar que l’euro fracassi.

No hi ha indicis que ho vulgui. Així doncs, independentment de qui mogui fitxa primer en les pròximes negociacions -la troica o el nou govern de Syriza-, les eleccions de Grècia ja han produït una derrota inequívoca per a Merkel i la seva estratègia de sostenir l’euro mitjançant l’austeritat. Ara ho sabem: reduir el deute mentre es fan reformes estructurals és massa per a un govern democràticament elegit, perquè imposa una càrrega fiscal excessiva als seus votants. I sense creixement tampoc hi ha reformes estructurals, per necessàries que siguin.

Aquesta és la lliçó que Europa ha d’aprendre del que ha passat a Grècia. Ara la qüestió no és si el govern alemany l’acceptarà, sinó quan. ¿Caldrà que a les pròximes eleccions espanyoles els conservadors visquin una debacle electoral perquè Merkel accepti la realitat?

Res, excepte el creixement, decidirà el futur de l’euro. Fins i tot Alemanya, l’economia més gran de la UE, afronta una enorme necessitat d’inversió en infraestructures. Si el seu govern deixés de considerar el concepte zero deute nou com el Sant Grial i, en canvi, invertís en la modernització del transport, les infraestructures municipals i la digitalització de les llars i la indústria, l’euro -i Europa- rebria un fort impuls. A més, un programa d’inversió pública a gran escala podria finançar-se amb tipus d’interès excepcionalment baixos (i per a Alemanya possiblement negatius).

La cohesió de la zona de l’euro i l’èxit de les reformes estructurals que necessita -i, amb això, la seva supervivència- depenen de si supera o no el dèficit de creixement que arrossega. Alemanya té marge de maniobra. El missatge de les eleccions de Grècia és que Merkel ha d’aprofitar-lo abans no sigui massa tard.

Copyright Project Syndicate

stats