Opinió 25/03/2014

L’herència rebuda i un tercer punt de vista

i
Miquel Capellà
4 min

Segons el partit governant, la raó per la qual no ha pogut complir amb les seves promeses electorals ha estat l’herència rebuda dels socialistes. Segons els socialistes, parlar de l’herència una vegada i una altra no és més que una excusa de mal pagador.

M’explicà, fa anys, un banquer i economista francès, de pare inquer i mare parisenca, que Mitterrand, quan va guanyar les eleccions, el primer que va fer va ser un inventari-balanç de la situació financera de França per tal de tenir un referent que li permetés demostrar, quantitativament, com i fins on hauria canviat la situació del país durant el seu mandat. Hi ha moltes diferències pel que fa a la política entre França i Espanya, però una de les més evidents, pel que ara ens afecta, és la diferència de credibilitat envers els seus polítics i els nostres. Avui, aquí, al nostre país, de res no serviria fer cap tipus d’inventari; d’entrada perquè, simplement, ningú no se’l creuria; ni el d’entrada ni el de sortida. Recordem que la primera discrepància entre els populars i els socialistes, quan hi hagué el darrer canvi de govern, fou l’enorme diferència entre l’endeutament públic reconegut pels segons i el denunciat pels primers. El mateix va passar a les Balears i a pràcticament totes les comunitats on hi va haver canvi de color polític.

Probablement, el més destacable d’aquest fet és que mai no se’n tragué i mai no se’n traurà clarícia. L’estratègia, quan es tracta d’aquest tipus de conflictes, és sempre la mateixa: repetir, una vegada i una altra, el contrari del que diu l’altra part. Perquè tant el uns com els altres coneixen molt bé aquella tan coneguda premissa de la propaganda política que tan bé va expressar i practicar Goebbels: una mentida, repetida mil vegades, es converteix en una veritat. Doncs bé, i tornant a la qüestió de l’herència, diguin el que diguin els uns i diguin el que diguin els altres, els fets són tossuts: l’herència socialista, en l’àmbit econòmic, fou nefasta; per dues raons ben simples. La primera perquè Zapatero no tenia noció d’economia i la segona, la més greu, és que ell creia tot el contrari i es proposà dirigir l’economia del país. I, en l’àmbit polític, exactament igual i per les dues mateixes raons: serveixi d’exemple l’embolic que ens va deixar obert amb la qüestió catalana quan amb la seva inconsciència de babau va prometre que Madrid donaria suport i aprovaria el mateix que decidís el Parlament de Catalunya. I això és el que es va trobar el PP quan assumí el Govern. De la mateixa manera que és un fet irrefutable que el país que ens va deixar Zapatero era un país més amable, més just, on els pobres eren menys pobres i, sobretot, més cohesionat. La cohesió és un dels elements més eficaços per fer que les organitzacions, siguin del tipus que siguin, puguin superar amb molta més eficiència les més greus dificultats, perquè, al cap i a la fi, la força de molts, a la vegada, pesa molt més que la força individual sumada de cada membre del grup.

Si parlem de macroxifres i les comparem amb les de principi de la vigent legislatura, haurem d’admetre que, com a mínim, hi ha microdiferències. Diferències amb les quals el govern de Rajoy orquestra una campanya d’eufòria que, per molt oportuna que sigui per tal de difuminar altres qüestions, és, si més no, sospitosament prematura. Tot i que, tornant a les macroxifres, hem de començar dient que l’endeutament públic de l’Estat era i és insostenible, i això no és culpa de la política econòmica del govern del senyor Rajoy. Si a aquest fet anterior hi afegim l’import usurari de la prima de risc, que és la que fixa el muntant dels interessos que paguem pel nostre deute, conseqüència de la malfiança dels nostres creditors amb la solvència del país, no calen gaire discussions per tal de justificar que hi ha pocs altres camins a seguir com no sigui el de l’austeritat i les retallades. Camí que com molts recordarem va intentar Zapatero els darrers temps del seu mandat, tot i que tot foren ensopegades. Josep Ramoneda, fa molt pocs dies, en aquest mateix diari, es va fer testimoni de dues frases de Zapatero que disseccionen, fins al punt de fer mal al fetge, la personalitat superficial del personatge i la seva mal dissimulada supèrbia, era el juliol del 2007: “No saps el gust que dóna governar sobrant-te els diners”. I quan a un li sobren els diners, el que sol fer és gastar-ne, tot i que en el cas dels presidents el que gasten són els doblers dels altres. Com tots saben, la crisi, al 2007, ja ens començava a mossegar els calcetins. I l’altra: “Aquest és un règim presidencialista en què els ministres només ho són per donar gust al president”. Aquest darrer pensament pot explicar moltes coses, com per exemple l’abandonament de Solbes del govern o que alguns polítics de la talla de Solana preferissin quedar a Brussl·les en comptes de tornar a Espanya, o el nomenament de ministres com Leire Pajín. Això també és part de l’herència rebuda.

Com a ciutadà microafectat per la micromillora econòmica del govern Rajoy no em puc permetre, honestament, renegar de la teoria de l’herència tot i havent de dir, al mateix temps, que el sentiment de desorientació, desesperança, desafecció, empobriment i descohesió en la qual viu el país té molt més a veure amb la forma i algunes notes d’insensibilitat amb què el govern de Rajoy ha gestionat el cabdal hereditari que amb el valor final de les retallades de l’herència rebuda.

stats