No estic d’acord que les festes d’avui, incloses les patronals, siguin una corrupció de la tradició. I, molt manco, considero culpables de la pretesa perversió els joves i el consum d’alcohol.
Evidentment, no negaré que, des dels anys seixanta, les celebracions festives, especialment pel que fa a la participació de la joventut, han sofert importants mutacions. Però la novetat no ha estat ni la ruptura de l’ordre local -presència d’externs- ni l’avanç desmesurat de l’hedonisme. La bauxa pura i dura no l’hem inventada nosaltres, ni prop fer-hi. Robert Muchembled en la seva “història de la violència” deixa clar que fins ben entrat el segle XVI els joves de tot Europa, de la ciutat i del camp, posaven periòdicament el món cap avall, bevien, menjaven i s’entregaven a totes les bogeries imaginables per tal d’escapolir-se d’una quotidianitat esquerpa. A Mallorca en són un bon exemple les festes dels fadrins o macips en el mateix període. Aquells feien córrer oques, ballaven al so de la música dels joglars, voltaven els carrers amb lluminàries; però també i, per descomptat, s’engataven i es barallaven fins a altes hores de la matinada. Hi participaven tant els externs com els naturals de cada poble. I les al·lotes eren un botí de guerra cobejat per un personal amb la testosterona pujada de to. Antoni Mayol, en el documentadíssim llibre La festa a l’època medieval, n’ofereix dades a bastament. Per exemple, el dia de Sant Cristòfol de 1387 es va produir una batalla campal a la plaça del Mercat de Pollença en què participaren pollencins i murers, per una part; i gent de ciutat, per l’altra. I això que les autoritats extremaren les precaucions atès el gran nombre de joves que es concentraven tradicionalment en aquella festivitat.
Passaren els segles i els joves seguiren anant de gresca. Per cert, “gresca” era el nom d’un joc medieval associat a bregues i aldarulls. No és estrany que fos prohibit, igual que el consum d’aiguardent a les tavernes a partir de 1606. Però no va servir de molt. És més, un altre edicte de 23 d’agost de 1659, tot i reconèixer el mal que provocava el consum desaforat, va permetre la seva venda els dies de fira (o festa) i de mercat. Falta dir el perquè? Ja ens podem imaginar que tot i la presència d’un clergat vigilant de la moral, els dies festius -i no només penso en el carnaval-, com els protagonistes de Muchembled, els joves mallorquins posaven les seves viles cap per avall. Les intoxicacions etíliques, la violència i la permissivitat sexual no és que fossin tolerats, és que eren part consubstancial de la festa, com finalment varen acabar reconeixent les mateixes autoritats.
Com no podia ser d’altra forma, l’entrada a la contemporaneïtat, més concretament el segle XIX, va introduir importants novetats a l’univers festiu. No debades és l’època per excel·lència de la “invenció de la tradició”. Així, les festes majors dels municipis mallorquins es dotaren d’un nou contingut romàntic i, en no pocs casos, historicista; sense deixar d’incorporar signes tan evidents de la modernitat com les revetlles amb els balls urbans de moda, de gran èxit entre els fadrins. El que no canvià fou l’hedonisme i l’obertura de la comunitat local en el moment de celebrar les festes, especialment les patronals. Això sí, augmentaren els participants, més que res per causes quantitatives producte de l’augment de la població i de la millora en la xarxa viària; també disminuí la violència. Però de fet, reproduïen un model medieval pacificat de festa major, que incloïa una natural tolerància pels excessos.
Per això, forçosament s’ha de matisar el pretès trencament dels anys seixanta. Sí que es produí una altra acceleració numèrica del nombre de participants, especialment amb la incorporació de la dona en rols diferents del del passat. Però altres aspectes, com són els excessos de tot tipus provocats per la ingesta d’alcohol, seguiren presents, si de cas, amb més moderació, tot i demostrant que els temps no havien canviat tant.
En definitiva, seguint autors com Odo Marquard, la festa sempre ha portat una alteració del dia a dia, de la quotidianitat, de tal forma que aquesta és l’accepció més escaient d’una definició del concepte quasi bé intemporal. Abans de res, per tant, la festa ha de ser entesa com a anormalitat, com alguna cosa excepcional que no és viscuda durant la major part de la vida. És i serà la fugida, ni que sigui per un instant, d’una existència que ens angoixa massa sovint.
