DE TRENTA ANYS ENÇÀ hem fixat el dia d’avui al calendari, on a mode de santoral laic hi relacionam unes celebracions tan asèptiques que no provoquen cap emoció més enllà de la laboral alegria de poder anar de pont. Com un híbrid entre el dia de Tots Sants i el de Nadal, la Constitució és la magnífica expressió de la perdurabilitat de la veritat sagrada a la terra. Immutable llei divina dictada per Déu en persona a les muntanyes de Sion als set cappares redactors. El sionisme és la transició espanyola: o votau sí, o continua el feixisme.
VENERAMA AVUI un text només variable a voluntat de Merkels i mercats, i no de les persones. Qui som, les persones, per variar el rumb diví de la història? Si les persones tenim mans és per treballar, si tenim cames és per córrer, si tenim ulls és per alimentar la gola i si tenim veu és per animar esportistes. I si avui és festa és gràcies a aquesta norma que és llei i que ha de ser vida pels segles dels segles.
CREIXEREM, SUPERAREM el mestre, matarem el pare i veurem morir en palmes d’or els set pares redactors. I mor Sa Nostra com morirà el PSOE, i el PSM s’immolarà per enèsima vegada, i finiran l’Església i el futbol abans que aquesta llei, substància impresa del poder i els seus ministres. Com del PP, que no finirà mai ans mutarà en altres formes camaleòniques adaptades a la lletra sagrada. El poder no és suïcida, en tot cas mata i barata de cara.
EN EL TRAJECTE de fer-nos grans, els que vagament recordam en Tejero i el Rei redemptor vestit de militar, aprenem a mirar els pares amb mirada d’adult, descobrint en ells aspectes silenciosos, veritats ocultes, cares desconegudes, pecats evidents o plecs de pell plens de valors desapercebuts. I amb el mateix esguard contemplam la petitesa d’una societat que venera una norma com una Mare de Déu del Desemparament, i que prefereix resar d’esma que creure de veritat que les persones podem organitzar-nos sense falsos paracaigudes. Tots creixem, hem crescut i hem caminat. I caure ens ha fet aprendre. I aquest vestit, ni encara que sia retro o vintage, ara ens és estret, ens trava. Trava de no aixecar-se.
QUAN ALS PARLAMENTS parlen dels ciutadans en tercera persona, quan es fa necessari fer lleis per ser transparents, quan l’acció només es dirigeix a mantenir l’escó i el privilegi, quan tot es fa per no fer res, quan tot put, cap sentit té celebrar una norma. Si la norma no és del poble sinó del poder, si el reflexionat redactat es mostra incapaç de generar la creació d’un estat modern i igualitari, si la praxis condueix a la desafecció, al descrèdit, a la corrupció, a l’atur, a les llistes d’espera, a la pobresa, aleshores no facem festa. No paguem vins espanyols a militars, a bisbes, i a lluents membres de la casta. Avui és el dia que tots ens plantem davant el mur de les lamentacions constitucional per posar, dins cada escletxa del sistema un recordatori que aquella peça falla, i en constatar que potser sigui la paret mestra, la que falla, facem-nos enfora. Profilaxis de pensament, paraula i obra. I pel que fa a l’omissió: facem dejuni i abstinència d’elogis.
