Si no estan a l’atur o cercant-se la vida a l’estranger, molts dels meus coetanis són autònoms. És l’evolució lògica: primer férem pràctiques no remunerades, després tinguérem contractes de sis mesos, qualcú va aconseguir el desitjat indefinit, però un ERO el va deixar al carrer. L’única opció era treballar per compte propi. Dissenyadors, cineastes, periodistes freelance, arquitectes, transportistes, botiguers, cadascú es muntava la seva pròpia paradeta i la promocionava per vendre els seus serveis. Els dirigents parlen d’“emprenedors” quan, a l’hora d’emprendre res, tot són pals a les rodes.
Els autònoms no tenen un sou regular, varia depenent del que facturin i, amb la crisi, facturen cada pic manco. Però la quota mínima de la Seguretat Social sempre és la mateixa: 261 euros al mes. Així, sovint es dóna la paradoxa que un paga més del que ingressa per poder fer feina. El Govern ha apujat sense avisar 53 euros els qui compten amb més de deu treballadors al seu càrrec, fent que paguin l’equivalent a la meitat del sou mínim interprofessional, malgrat tenir menys prestacions que els assalariats. Perquè un autònom cotitza tan poc que pot oblidar-se de la jubilació. Mai no es posa malalt atès que, si no treballa, no cobra. Per això tampoc no es pot permetre el luxe de fer vaga.
És el règim ideal. Ara que la privatització fa negoci amb les necessitats bàsiques, com l’aigua o l’electricitat, l’autònom és la privatització elevada al màxim exponent: vals el que generes i prescindir de tu no costa res, ni indemnització ni atur. Els obrers ja no existeixen. Protestar no et surt a compte i estàs permanentment vigilat, no sigui que recorris a la picaresca per sobreviure. Ser autònom és la versió laboral d’Ikea: munta-t’ho tu mateix. Aviat aquesta serà l’única manera de treballar.
