L’any 2014 s’esmuny i aviat el Tricentenari serà història. Un cop acabada aquesta llarga i intensa mirada al melic que haurà estat tot plegat, potser és un bon moment per a recordar altres aniversaris que han quedat colgats sota tan històrica commemoració.
L’any 2014 haurà estat també l’Any Carlemany, o el 12è Centenari, si voleu: fa exactament 1.200 anys que va morir aquest personatge que ha estat considerat el pare d’Europa en la mesura que va reunir sota el seu ceptre un extens territori que incloïa la major part del que avui són França i Alemanya. No és que els europeus s’hagin tornat bojos celebrant l’esdeveniment, però sí que l’han recordat amb més dignitat que nosaltres. A Aachen (Aquisgrà), la ciutat on va establir la capital imperial, s’hauran pogut veure durant aquest estiu no una sinó tres exposicions (sobre el poder, l’art i els tresors perduts). I a la banda francesa de l’imperi carolingi, per posar un sol exemple (a l’abadia de Saint-Riquier, per ser exactes), tots els europeus hem tingut l’oportunitat de visitar una exposició tan suggestiva sobre el món carolingi com L’Europe avant l’Europe.
Si descomptem un modest reportatge a la revista Sàpiens, en aquest any del Tricentenari els catalans ens hem oblidat de Carlemany, tot i que en un cert sentit també és el pare de Catalunya i la causa última de la seva singularitat en el concert dels regnes hispànics medievals i dins l’Espanya moderna i contemporània. Com diu el primer informe del CATN a propòsit de la “legitimitat històrica” del procés sobiranista, “Catalunya va desplegar el seu ordenament jurídico-polític a partir de l’emancipació de l’Imperi Carolingi per part dels seus comtes”. Per emancipar-se de l’Imperi calia que en formés part, i si en va formar part va ser gràcies precisament a Carlemany, quan va tenir la pensada d’establir la frontera amb la Hispània sarraïna més avall dels Pirineus.
Si seguim l’ordre cronològic, un altre aniversari oblidat és el tercer centenari... del Tractat de Rastatt. Algú podria dir que el Tractat de Rastatt ja anava inclòs en el paquet del Tricentenari, però la veritat és que si repassem les exposicions celebrades i els llibres publicats hi ha una mena de pacte implícit per a ignorar-lo. S’ha parlat molt dels Tractats d’Utrecht, que van segellar la pau entre Gran Bretanya i les Dues Corones, i en canvi no s’ha parlat pràcticament del de Rastatt, on va ser el “nostre” rei Carles qui va fer les paus amb el mateix Lluís XIV que mesos després va donar l’empenta que necessitava el seu nét per a expugnar la ciutat de Barcelona. Molts historiadors han parlat de la “traïció” anglesa i fins i tot hi ha un llibre sencer dedicat a la qüestió; en canvi, com ens recorda Henry Kamen en el seu darrer llibre, “ ni un solo autor catalán moderno critica a los austríacos por abandonar a su suerte a los catalanes ”. Vist des d’una certa perspectiva catalana, doncs, és comprensible que no vingui de gust commemorar aquell esdeveniment. A la ciutat de Rastatt n’han fet festa grossa: exposicions i actes diversos per a celebrar un tractat en què ressona l’esperit de la futura Unió Europea (Lluís XIV volia establir “ veritablement & de bonne foi une sincere union avec l’Empereur & l’Empire ”).
Però això de Carlemany i de Rastatt són minúcies si ho comparem amb el centenari per excel·lència que hem deixat de commemorar. Ens referim, és clar, a la Primera Guerra Mundial. És veritat que Espanya (i per tant Catalunya) no va ser un dels bel·ligerants, però la magnitud de l’esdeveniment no necessita excuses com aquesta. Les úniques incursions locals en la Gran Guerra són això: locals. Un llibre sobre els voluntaris catalans que van combatre amb els aliats, una pel·lícula sobre uns quants d’aquests voluntaris que van passejar una estelada pels camps de batalla de Verdun i poca cosa més. (Sí, a Girona han celebrat un col·loqui universitari sobre l’impacte cultural de la Gran Guerra: no precisament un acte de masses.) Posats a ser locals, ni tan sols se’ns ha acudit de reeditar l’antologia de David Martínez Fiol El catalanisme i la Gran Guerra, on queda palès que l’any 1914 no tots els catalans van secundar l’ entente (de la mateix manera que el 1705 no tots els catalans es van fer austriacistes).
Oriol Junqueras deia fa poc que té moltes ganes que Catalunya sigui independent per deixar de ser independentista. Veient com hem negligit aquest any la història europea, potser podríem fer la reflexió que no cal esperar a la independència per a deixar de ser tan provincians.
