PalmaLa societat civil, aquest ens tan difús i alhora tan potent, es mobilitzà dissabte passat per dir clarament que ja no s’hi valen excuses, que els governs tenen l’obligació d’acollir els que toquen a la porta d’Europa fugint de la destrucció i l’autoritarisme. Va ser una lliçó de civilitat que no ha merescut ni una simple línia per part de Rajoy, ni un sec, burocràtic i llis ‘assabentat’ sobre el qual poder construir la mínima esperança de viure en un país més digne.
Ahir, una reduïda però representativa part d’aquesta societat civil tornà a mostrar que és capaç de moure’s en defensa d’ideals com la solidaritat, la llibertat i la justícia. A Inca, un centenar de persones, algunes representants de col·lectius, ompliren la seu de l’Obra Cultural per decidir l’estratègia a seguir arran de la sentència de l’Audiència Nacional contra Valtònyc. Una sentència incomprensible per la majoria de la població, prou madura per acceptar i lluitar per una llibertat d’expressió que només ho pot ser si abasta les opinions i manera d’expressar-les que no necessàriament es comparteixen.
En ambdues mobilitzacions, els ciutadans deixen clar que no volen ser espectadors passius d’un sistema que vessa com un paner. Un sistema que pot canviar un fiscal anticorrupció perquè investiga el president de Múrcia (del mateix partit del ministre que s’immisceix sense manies en la Fiscalia), alliberar sense fiança qui s’ha beneficiat dels doblers públics, condemnar un cantant de poca audiència per allò que diu i seleccionar la imputació dels membres de la Mesa del Parlament de Catalunya segons el que pensen és un sistema que demana una societat mobilitzada, aterrida per la idea que cada silenci davant l’oprobi és una passa enrere en la qualitat de la democràcia que ens hem donat.
S’han encès moltes alarmes, en molts països del nostre àmbit, com per no saber què ve després del no voler saber, precisament. És hora de voler saber, de considerar que no ens podem permetre més passes enrere. Mentre ha existit un vergonyós silenci al voltant de la monarquia, la corrupció i la distribució del poder (econòmic i polític, però també territorial), se’ns ha repetit que sense violència tota idea s’ha de poder defensar. En el moment en què s’han defensat, el concepte ha caducat ràpidament.
