BENVOLGUDA Tortuga,
Ahir vaig ser atès en un centre hospitalari de la xarxa pública d’assistència sanitària. Res greu, gràcies. I l’atenció que em dispensaren tant des del punt de vista professional com pel que fa als recursos emprats fou excel·lent.
LI REMET aquesta missiva perquè crec que vostè, Sra. Tortuga, sempre tan aferrada a la terra i als petits accidents geogràfics potser té una visió semblant a la dels humans amb els quals vaig compartir espai a la sala d’espera. Unes quantes hores, en les quals, sense importar-me poc ni gens, vaig haver de participar, encara que només fos d’oient, de les converses més inverossímils sobre tota casta de dolences, i sobretot sempre sorgia a cada conversa el temps d’espera, i que com era possible fer esperar tant a tanta gent, i que a la privada no sé què, i que mira la pública, i que això no ho compon ni ‘ en Podemos ’, etc. Més enllà del record gens amable als lladres de la política professional no se sentien gaire propostes de millora de la gestió per escurçar el temps d’espera, que segur que hi ha manera de fer-ho a part o banda. El que se sentia és un ‘sobra gent’ que tots pronunciaven com deia Blai Bonet: ‘amb la mirada orientada cap a defora, que és on viuen totes les realitats’. Obviant la pròpia, de realitat, que des de la mirada dels altres, també feia nosa.
L’AMABLE DOCTORA, abans de donar-me l’alta, es disculpà pel temps d’espera tot explicant la quantitat de casos de no se què que embossaren el servei d’Urgències. La meva mirada no va acceptar les disculpes i es desconcertà. Tan amable com havia estat ella, fora culpa de res, en disculpar-se i un servidor en no acceptar-la.
SRA. TORTUGA, he esperat el mateix temps, fins i tot més, per pujar al Dragon Khan de Port Aventura. He esperat més a Vodafone per canviar de mòbil que avui a Urgències. He esperat més al BBVA o a la Caixa per aclarir per què em cobraven un no se què que avui sense pagar un duro. He esperat proporcionalment més a mil pubs per demanar un gin tònic que aquí per esperar una anàlisi. Esper més penjat del telèfon d’atenció al client d’Endesa que avui entre mil malalts. I cada un d’aquests llocs són paradigmes de l’excel·lent gestió privada. La diferència és que en tots aquests casos no entenc què estic esperant ni per què i avui capvespre es veia claríssim que mentre jo i altres tants esperàvem passaven llits amb jovent amb sèrum, cadires de rodes amb persones majors, ferits, ambulàncies i humans vestits de blanc i amb crocs que no feien aspecte de badar.
QUAN ANAVA a sortir, la doctora m’ha demanat si m’importaria fotografiar-me amb un company de feina que m’havia reconegut, o pel retrat que encapçala aquesta pàgina o per alguna aparició televisiva.
DURANT EL posat per a la foto, el company diu ‘tan agraït com vos estic, si gràcies a vosaltres tenc el nivell B de català’. Per tant, senyora Tortuga, no tot és perdut entre els humans: o aquest diari es llegeix o a aquell senyor li és útil la televisió pública, en català.
