Només record que sóc una dona quan vaig al ginecòleg i cada 8 de març, que solen preguntar-me com es viu això o allò quan s’és una dona. Entenc la bona intenció: és el moment de denunciar la desigualtat que perdura en alguns àmbits. Però no sé si és perquè faig feina a casa, no tenc fills i no he de conciliar la vida laboral amb l’altra, o perquè no sóc conscient d’haver patit personalment cap discriminació, dubt que la meva situació sigui gaire diferent de la de qualsevol.
Alguns caps m’han tractat amb condescendència, qualque al·lot va intentar excedir-se, em molesten els anuncis sexistes com em molesta que a les fotos de grans empresaris i banquers no hi hagi ni grans empresàries ni banqueres. Encara manca molta educació vers aquest tema. A les tertúlies d’actualitat, trob a faltar dones que donin la seva opinió no només el 8 de març. I vet aquí la qüestió: es pressuposa que aquestes coses m’han de concernir pel fet que pertanyo al sexe femení. Quan, en realitat, haurien de concernir a tothom.
Per exemple, és un error pensar que la nova llei de l’avortament atempta només contra la llibertat de les dones: ho fa contra la llibertat de totes les persones. En reduir-ho a un problema únicament nostre, se’ns tracta com si fóssim una minoria, quan de fet no ho som. Que demà se celebri el dia de la dona treballadora, redueix l’abast encara més en temps d’atur.
Entenc que em preguntin com és ser una mallorquina resident a Barcelona quan se celebra Sant Antoni a Gràcia, o com portam els periodistes aquesta crisi. Però cada pic que em pregunten com m’afecta ser una dona a l’hora d’escriure o de tenir una opinió, o en definitiva de viure, em sent com un espècimen rar, digne d’estudi. Mentre algú consideri que m’ha d’afectar d’una manera especial, voldrà dir que ser dona no és normal.
