Misc 03/10/2014

El dret a decidir: clar i català

i
Jaume López
3 min

Malgrat que es pot afirmar que el dret a decidir protagonitza un dels processos polítics més importants que ha viscut mai el nostre país, constato com, fins i tot entre alguns dels seus defensors, es menysté com un concepte vague i imprecís, a mig camí entre el màrqueting polític i la literatura. Certament, el dret a decidir ha estat i és una eina per a l’acció política en contribuir a situar el joc polític dins d’uns termes i no d’uns altres. És el que en teoria de la comunicació s’anomena enquadrament. La disputa per l’enquadrament forma part de la batalla política i, fins i tot, pot explicar-ne, en part, la victòria.

D’altra banda, especialment els contraris al procés han vingut a tergiversar el seu significat original quan es diu que el dret a decidir és de tots els espanyols, o que els catalans ja el tenen quan emeten el seu vot en unes eleccions ordinàries. En aquest mateix sentit l’utilitza el Tribunal Constitucional en la seva sentència sobre la declaració de sobirania quan afirma que “és possible una interpretació constitucional del dret a decidir”. Totes aquestes consideracions són un intent, més o menys interessat, o fruit de la ignorància, de buidar de contingut la principal raó legitimatòria de la independència de Catalunya, si s’acaba esdevenint. No és, per tant, cap ximpleria. Val la pena, doncs, tenir clar a què ens estem referint.

Comencem pel que no és. El dret a decidir no és dret a consultar o a ser consultat. Certament, per decidir cal conèixer l’opinió i, donades les actuals circumstàncies, aquest dret també cal reivindicar-lo. Però tot i que pot formar part de “l’exercici del dret a decidir”, opinar i decidir no són la mateixa cosa. El dret a decidir no és el dret a votar el 9-N.

El dret a decidir tampoc és dret a l’autodeterminació, pet al qual ja tenim un concepte precís i prou ben delimitat en la legalitat internacional, que reconeix que els processos de descolonització han de poder comptar amb la possibilitat que les excolònies decideixin el seu futur polític a través d’un referèndum. El concepte no acostuma a generar gaires debats: en cap fòrum internacional es posa en dubte que cal un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental, de la mateixa manera que ningú posa en dubte que Catalunya no és subjecte d’aquest dret.

Quan la Plataforma pel Dret a Decidir (2006) va començar a socialitzar aquest terme encara no hi havia prou consciència del que significava. Per alguns no era altra cosa que seguir reclamant un hipotètic dret a l’autodeterminació del poble català amb paraules noves. Però, per d’altres, es tractava d’una altra cosa: defensar que la darrera paraula sobre els afers polítics de Catalunya l’haurien de tenir sempre els catalans. En aquest sentit es demanava quan s’estava negociant l’Estatut a Madrid: “Som una nació i tenim el dret a decidir”; i, fins i tot, quan un any després, i enmig del desgavell ferroviari, milers de persones convocades per la PDD i els sindicats van reclamar: “Som una nació i tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”. Reconeixement d’un subjecte polític (no estatal) i capacitat de decisió: fins on?

El 2010 el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) sobre la declaració d’independència de Kosovo va respondre indirectament a aquesta pregunta, reforçant en un context de legalitat internacional -i anant un pas més enllà- el que el Tribunal Suprem del Canadà havia apuntat en relació al Quebec. Emparats en les conclusions d’aquest dictamen, es podria definir el dret a decidir com un principi polític legitimatori segons el qual si un subjecte polític, pacíficament i democràticament, i després de no haver aconseguit reiteradament cap acord amb l’estat, vol esdevenir un nou estat i té la possibilitat de fer-ho, perquè es viable, i no atempta contra els drets bàsics de cap dels seus ciutadans, hauria de poder aconseguir-ho, encara que no es doni una relació colonial.

El fonament d’aquest principi no és el TIJ, que només el reflecteix, sinó el fet que en el segle XXI hi ha d’haver alguna fórmula per resoldre aquest tipus de conflictes de manera efectiva i sense recurs a la violència. Perquè al segle XXI cap estat pot ser vist com un principi moral que cal preservar. Perquè al segle XXI les interdependències necessàries, la globalització i l’estabilitat militar permeten exercir l’ideal que les fronteres dels estats puguin ser flexibles si així ho decideixen lliurament els ciutadans, atenent tots els seus pros i contres. Literatura? Potser (de moment) sí. Com ho era el dret a la rebel·lió lockià que van exercir els independentistes nord-americans. Si acabem esdevenint un nou estat, el principal argument per explicar-nos -i el principi de legitimació fonamental de la independència catalana- serà el dret a decidir.

stats