L’Ajuntament de Maó ha decidit instal·lar unes escales mecàniques al parc Rochina per connectar el port amb la ciutat. Es tracta d’una decisió rellevant, perquè la fesomia d’un dels llocs més emblemàtics de la ciutat quedarà profundament alterada, però l’equip de l’alcaldessa Àgueda Reynés ha pres la iniciativa de la manera habitual: sense diàleg, sense sotmetre a la valoració dels ciutadans les diverses alternatives que s’havien plantejat. Únicament s’ha entès amb l’Autoritat Portuària, que aportarà el milió d’euros que costarà la inversió. Fa uns mesos, l’alcaldessa va visitar Cartagena per veure infraestuctures d’aquest tipus. A la tornada reconeixia que el cost d’unes escales exteriors és exorbitant (pel preu d’unes escales es poden construir dos o més ascensors de grans dimensions), sense comptar el manteniment, que dispara la despesa constant. Per açò sorprèn la inflexibilitat amb què ara defensen la iniciativa.
La discussió s’ha encès al carrer, a la premsa i a internet. Si repassam els comentaris de les xarxes socials i la premsa digital, crida l’atenció l’enorme desequilibri entre els partidaris i els detractors de la iniciativa: per cada opinió favorable n’hi ha deu de contràries. A les enquestes, els pro escales arriben justet al 25%. I la desproporció s’estén als arguments. Els motius dels crítics són plurals, de naturalesa diversa: 1) impacte negatiu sobre el paisatge urbà i el patrimoni històric; 2) inadequació per a persones amb mobilitat reduïda: gent gran, cadires de rodes, cotxets infantils; 3) no se soluciona la connexió port-ciutat perquè les escales només arribaran a la part baixa, davant el mercat del peix; 4) cost descomunal de la inversió i el manteniment. Per contra, els partidaris de la iniciativa repeteixen, com un mantra, un únic argument: la iniciativa és bona per als turistes, sobretot per als qui arriben en creuers.
El tema patrimonial no és menor. Maó és una ciutat que, en general, ha conservat poc patrimoni arquitectònic. Les reformes urbanes operades damunt el centre antic s’han fet sovint esborrant o malmetent les petjades anteriors. Nombrosos edificis i monuments que apareixen en il·lustracions antigues han estat demolits i avui no en queda ni rastre. De fet, el parc Rochina, amb les característiques escales de pedra i les balustrades emblancades, és el resultat de l’ensorrament de tot un barri, iniciat a principis del segle XX i culminat la dècada de 1940. Va desaparèixer l’antiga Costa de l’Abundància, amb els seus tallers artesans, comerços, magatzems, fins i tot l’església portuària de Sant Pere. La paradoxa, no exempta d’ironia, és que el projecte de reforma de l’arquitecte Josep Claret (1943), que va liquidar els darrers vestigis d’aquella zona de la vella ciutat de Maó, després ha estat declarat patrimoni arquitectònic protegit. En fi, l’evolució de la consciència del valor patrimonial és evident: moltes reformes que en el seu dia es van fer en nom de la modernitat, ara ens semblen autèntics disbarats. Afortunadament, avui no és modern liquidar el patrimoni, sinó conservar-lo. Bé, és així en general: l’equip que ara governa Maó continua ancorat en una arnadíssima idea de progrés.
Els partidaris de l’escala mecànica no volen ni entrar a considerar el valor patrimonial del parc Rochina, perquè els hipotecaria davant una necessitat. El seu discurs, tant en la versió més elaborada dels responsables municipals com en la més vehement dels (pocs) seguidors que ha concitat, mostra una patètica mentalitat servil cap a l’economia i el turisme. Si no es fa l’escala, deia un comentari en un mitjà digital, “ens quedarem ancorats a la prehistòria” (sic). I un altre, enardit pel projecte, s’alegra que avui governi a Maó el PP, perquè abans “els responsables de Patrimoni només tocaven els nassos” (més sic).
Aquesta lamentable actitud és una bona mostra de les agudes observacions del sociòleg expert en turisme Pau Obrador. En un article recent, Obrador deia que el discurs turístic de l’actual majoria política pretén “crear un consens entre els menorquins que sigui favorable als interessos del turisme; es tracta d’infondre el missatge que tot allò que és bo per al turisme no és criticable”. Només hi cap l’acceptació incondicional, perquè en aquesta illa-mostrador ja no hi ha lloc per als ciutadans, sinó únicament per als figurants. En el fons, aquesta posició no és més que el provincianisme més vulgar disfressat d’innovació i obertura. Però la imatge turística de Maó i de Menorca s’ha construït sobre un patrimoni natural i cultural precedent al fenomen del turisme. El tan corejat turisme de qualitat cerca allò específic, el producte diferenciat, la marca local. Si no anam vius, l’obsessió acrítica per fer allò que (se suposa) volen els turistes, pot acabar espantant el personal. Al cap i a la fi, les escales del parc Rochina són una de les fotografies més freqüents que fan els turistes que visiten Maó, i no sembla que si es consuma l’endemesa els turistes es posin a fer fotos a una escala mecànica.
