Començar una guerra és un crim. La guerra és un acte de força, escriu Karl von Clausewitz. La guerra du aparellada absència de limitació, per això l’agressor és responsable de totes les conseqüències de la metxa que ha encès. Un raonament tan senzill com moralment just és el que va mobilitzar la ingent oposició a la invasió d’Iraq el 2003 per part de l’exèrcit nord-americà i els seus aliats. Des de l’esquerra fins a l’Església catòlica, passant pels governs conservadors de França i Alemanya, a diferència del d’Espanya, s’hi oposaren. Finalment, l’ocupació, a més d’injusta també va ser ineficaç, aportant un poc més de caos a tot l’orient mitjà.
Arguments semblants foren esgrimits ara fa poc menys d’un any per rebutjar la, llavors, més que probable intervenció occidental a la guerra civil siriana. Recordo com a final d’agost del 2013 se celebrava des de l’esquerra mallorquina el rebuig del parlament britànic al pla d’atac del primer ministre David Cameron. El mateix que havia succeït respecte a la intervenció a Líbia el 2011, que finalment va ser cabdal per fer caure la dictadura de Muamar el Gadafi. L’altre dia, un article de Pere Sampol a l’ARA Balears anava en el mateix sentit.
Tanmateix, en aquests darrers casos la posició pacifista no deixa de ser controvertida. Salvant les distàncies, ens remet al Pacte de Munic de 1938, quan les potències occidentals es decantaren per l’apaivagament, la qual cosa és considerat un error gegantí en propiciar la Segona Guerra Mundial. Si fa no fa, és el que va suposar la no intervenció a Ruanda gràcies a la posició adoptada per l’executiu de Bill Clinton, deixant que es consumés un autèntic genocidi el 1993. En sentit contrari, la implicació americana a Vietnam als anys seixanta o la referida invasió d’Iraq del 2003 provocaren catàstrofes humanitàries igualment clamoroses. No cal dir que durant les guerres de Iugoslàvia es tornà a posar damunt la taula la disjuntiva entre intervenció o no intervenció per part de tercers països, sense que encara s’hagi arribat a un consens al respecte. Uns no entendran mai que els cascos blaus holandesos, el juliol de 1995, miressin cap a un altre costat mentre els serbis massacraven la població adulta i masculina de Srebrenica; i, d’altres, no accepten l’operació “Força deliberada” duita a terme entre el 30 d’agost i el 20 de setembre del mateix 1995 a Bòsnia per part de l’OTAN, sense mandat de Nacions Unides però que acabà amb la guerra en aquella república.
Vistes així les coses, no és fàcil prendre partit en els conflictes actuals i molt manco estar a favor o en contra d’una intervenció exterior. En la meva opinió, és imprescindible defugir apriorismes polítics i, especialment, l’antiamericanisme latent de bona part de la inteligenstia europea. En canvi, hauria de partir de drets reconeguts internacionalment com el de legítima defensa de la ciutadania respecte a la repressió dels seus propis governs o dels estats agredits per tropes exteriors. Així mateix, seguint Michael Walzer, serà necessari distingir entre el perquè es va a la guerra ( ius ad bellum ) i quin és el comportament dels exèrcits en el camp de batalla ( ius in bellum ).
Efectivament, no és el mateix iniciar una guerra per imposar una teocràcia repressiva i genocida, com el que pretén l’Estat Islàmic d’Iraq i del Llevant o Hamàs, que defensar un Estat creat per l’ONU el 1947, que representa valors liberal-democràtics, cas d’Israel. Però al mateix temps, cal rebutjar la forma com combat l’exèrcit israelià, que posa en excessiu perill els civils de Gaza, i provoca un nombre desproporcionat de víctimes entre els no combatents. Fins i tot, cal rebutjar contundentment la pau que imposa Israel als palestins, amb l’erecció de murs de la vergonya, creadors d’un veritable apartheid.
Ara bé, el comportament dels soldats d’Israel és de mel i sucre si el comparem amb el de l’exèrcit sirià quan massacra la seva pròpia població, sigui musulmana o d’altres religions. D’aquí que a Gaza parlem de xifres de morts de quatre dígits mentre que a Síria són de sis, 2.000 per 200.000. En el cas d’Iraq, després de la invasió de l’ISIL ja s’ha perdut el compte dels morts, desplaçats i torturats. Però vet aquí que, mentre han sovintejat les manifestacions en contra d’Israel i els EUA, encara és l’hora que es condemni d’igual manera l’islamisme radical o el règim de Baixar al-Assad i els seus aliats russos o iranians. Dit d’una altra manera, ningú aplaudeix els americans quan salven els jazidites.
